La versió de Lars von Trier de la fi del món no és una pel·lícula de catàstrofes amb el President dels Estats Units intentant salvar el dia. El director decideix centrar-se en dues germanes (Justine i Claire) i les utilitza per reflexionar sobre les diferents maneres d’afrontar un destí que no es pot canviar. La pel·lícula està dividida en dues parts, una primera que ens mostra el casament de Justine i una segona que tracta de l’apropament a la Terra d’un planeta en una trajectòria perillosament propera.
En la primera part, Von Trier fa servir una celebració, un tema que habitualment l’interessa, per retratar el que millor sap: un mosaic de personatges que tracten de mostrar una felicitat aparent però que naufraguen a causa dels seus veritables sentiments. Justine mostra un evident desencant davant la seva pròpia cerimònia i navega en la seva confusió com navega entre els convidats de la boda, donant pistes d’una infantesa complicada i d’una família poc convencional.
En la segona, el director afronta de manera valenta i personal grans preguntes que s’ha fet i es farà la humanitat com la nostra presència en l’univers o qüestions sobre el destí. Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg interpreten respectivament a Justine i a Claire i el seu treball és magnífic, tot i que personalment crec que la feina de Gainsbourg és molt menys òbvia i el seu personatge més difícil (per la seva contenció). Tot i així són dos personatges que es complementen ja que una és més asocial, més inestable i poc interessada en les convencions mentre que l’altra és més equilibrada racional i emocionalment. Les respostes que les dues tindran quan comenci la crisi aniran variant amb el temps i ens permetran veure als personatges d’una manera ben diferent. La pel·lícula obre la porta a la reflexió sense resultar avorrida i té un to grandiloqüent sense resultar excessiva. Tot un exercici d’equilibri per part del director.
Comparada per alguns amb El Árbol de la Vida (més pel tema que no per l’estructura), Melancholia és igualment ambiciosa, monumental i complexa i requereix, com la pel·lícula de Terence Malick, una mentalitat oberta i un esperit atrevit.
Envía una resposta