Benito Zambrano retorna al drama femení amb “La Voz Dormida”, pel·lícula amb la que adapta la novel·la homònima de la que n’és autora Dulce Chacón. Després de més de deu anys de la seva prematura consagració amb “Solas” Zambrano es veu amb cor d’abordar el filó de la Guerra Civil, una de les assignatures que sempre ha suspès el cinema espanyol.
L’antecedent més immediat podria ser “Trece Rosas” d’Emilio Martínez Lázaro, film del tot prescindible i que com moltes altres propostes passaria per un capítol de telenovel·la de sobretaula. Una mica més enrere, Vicente Aranda ens donava la seva particular visió amb “Libertarias”, envoltant-se d’un repartiment força ambiciós, però obtenint un resultat novament mediocre. I és que ni la forma ni el contingut amb el qual els nostres cineastes ens han volgut explicar la Guerra Civil – i de retruc, la postguerra- han estat del tot encertades. Quasi podríem dir que n’han tingut molta més traça els que han vingut de fora, com per exemple Ken Loach amb “Tierra y Libertad”.
El vici sempre és el mateix: els personatges ensucrats, els amors impossibles i obstinats malgrat els obstacles i els estereotips amb què els guions castiguen a rojos i nacionals. En el cas de Zambrano, si bé no s’escapa al 100% d’aquest vici, la seva proposta és molt més acurada i de millor resultat que les seves predecessores.
Així, l’argument ens trasllada a l’any 1940 i gira entorn a dues germanes, Pepita i Hortensia. Hortensia (Inma Cuesta), embarassada, es troba empresonada pel seu compromís polític en una presó de Madrid, mentre que Pepita (Maria León) es trasllada des de Còrdova per poder visitar-la i fer tots els possibles perquè li sigui entregat el nadó un cop hagi nascut. Zambrano opta per repartir el pes argumental entre aquests dos personatges, el de la mare empresonada que malgrat tot manté els seus ideals i la seva dignitat i el de la jove de poble nouvinguda a la capital que s’enamora d’un maqui a la clandestinitat.
Destaquem la interpretació de Maria León, que ja va guanyar la Concha de Plata a la millor actriu en la darrera edició del Festival de Sant Sebastià –i que no té cap culpa de ser la germana de Paco León!-. Inma Cuesta també molt versemblant en el seu paper de mare. I res a dir –pel seu bon treball- de la resta de repartiment que envolta a aquestes dues actrius. Més desafinat, però –el personatge tampoc li dona per gaire més- Marc Clotet, com a burgès intel·lectual de bona planta que sucumbeix als encants de la cordovesa i que viu amb ella una història al més pur estil de Romeu i Julieta.
La particularitat de Zambrano rau en la seva facilitat per construir un drama sense caure en la més pura sensibleria, connectant el públic amb el patiment –físic i emocional- dels personatges. Ja va demostrar aquesta capacitat amb “Solas”, i és aquí on sempre puntua amb escreix. Tot i que trobem a faltar el punt amarg i de resignació de la seva ópera prima, el director no cau en la llagrimeta fàcil i construeix una pel·lícula meticulosa, amb cara i ulls, rigor, esforç i amb voluntat de bona factura visual.
Envía una resposta