Tímidos anónimos
4Valoració

De gran èxit a França, aquesta comèdia romàntica arriba al nostre país. Sense pretensions, senzilla i hilarant. Els mons de la xocolata i l’enamorament es fusionen. Un còctel massa perillós per a persones amb intolerància a l’edulcorant.

Jean-René, l’amo d’una antiga fàbrica de xocolata, contracta Angélique, una virtuosa dels bombons. Dues ànimes tímides unides per la passió xocolatera. Entre ells s’encendrà la guspira de l’amor però la seva profunda timidesa els manté allunyats. Obligats per les circumstàncies hauran de superar els seus impediments entre dolços i treure els sentiments a fora.

Entre un bombó de xocolata i una xocolatina hi ha una gran diferència. La dolçor justa, el contrast adequat, l’embafament d’una pasta de cacau… esdevenen trets diferencials i evidents per a qualsevol expert. Aquesta diatriba entre plaer i addicció, doncs, és el que determina en molts moments allò que volem. Allò que decidim. Així doncs, barrejar amor i xocolata pot sobrepassar els límits de la tolerància edulcorant. Jean-Pierre Améris, director del film, es perd en la recepta. Si més no aquesta és la percepció d’un servidor. Tot és qüestió de gustos. Per a mi, la dolçor excessiva de la trama no troba ni cap contrapunt amarg ni cap tret distintiu que trenqui amb una dinàmica previsible i constant. Tot plegat es fon en una pasta més o menys homogènia que queda enganxada rere les genives. A voltes molesta, amb el dit índex no n’hi ha prou i la llengua insisteix en desfer-se de l’excés. Massa sucre acumulat.

La trama, típica i tòpica no troba excessius entrebancs i les dificultats es tornen solucions d’una manera massa casual, poc treballada. Senzilla però hilarant l’originalitat d’aquesta comèdia romàntica rau en la vulnerabilitat dels personatges principals. Benoït Poelvoorde posa l’espectador dels nervis. Amb unes ganes importants d’entrar a la pantalla i empentar-lo cap al seu objectiu. L’actriu Isabelle Carré, l’objecte de desig, cus a la perfecció la seva innocència feble i pintoresca fins al punt de convertir-se en un gall dindi en etapa ídem. Els actors secundaris estan a l’alçada de la quotidianitat del film i la seva naturalitat flota sense molestar. Tot un conjunt, això sí, que hissa una bandera d’intencionalitats. El punt fort del film, paradoxalment, té a veure amb el seu tot. D’aquesta manera, una ambientació austera i natural acord amb els personatges i amb els seus sentiments caminen sòlidament amb el tarannà de la narració. Això sí, el to del film no enganya. I es manté amalgamat fins a l’escena final.

En definitiva, un missatge ple de contrastos. Amor, amargor i dolçor semblen anar íntimament lligades. Receptes dolces a la recerca de l’èxit. Sense massa pretensions, sense massa sorpreses, el film passa com un passeig en un dia gris… però no massa. I un fet important, la pel·lícula dura el que ha de durar. Un metratge curt fa que als addictes del dolç els quedi curta la dosi però, d’altra banda, evita als diabètics fílmics haver de recórrer a la insulina. Ja dic, qüestió de gustos, de tarannà o de temperament. Xocolata dolça o xocolata amarga?

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies