Las aventuras de Tintín: El secreto del Unicornio
8Valoració

Per qualsevol director trobar-se darrera d’un projecte com Tintin deu ser un somni però també un malson. Somni perquè es un personatge meravellós que ha viscut moltes aventures, ha creuat les fronteres de la ficció i atraurà tota l’atenció mediàtica. Malson perquè convèncer a tots els seguidors del personatge d’Hergé construint a la vegada una pel·lícula que pugui portar als cinemes a tot tipus de públic és una proesa que es troba a l’abast de molt poca gent. I podem dir que Steven Spielberg ha aconseguit portar al personatge al cinema sense que es converteixi en un terrible malson.

La primera pel·lícula d’aquesta projectada trilogia serveix com a presentació i es nodreix de dues històries creades per Hergé: la que dona títol a la pel·lícula, El Secreto del Unicornio, però també El Cangrejo de las Pinzas de Oro. Tintín compra la maqueta d’un vaixell, el Unicornio, que el seu entremaliat gos Milú trenca permetent el descobriment d’un petit pergamí que iniciarà l’aventura. Perseguits per Ivanovich Sakharine comptaran amb l’ajuda del Capità Haddock per descobrir el secret que amagava el vaixell. Tot i que la pel·lícula no adapta un únic àlbum, la fidelitat al fons i al to de la història són una de les primeres coses que es pot destacar. El desig d’aventura i de meravellar-se amb cada descobrint estan perfectament reflectits en un guió que uneix dues aventures i mesclar arguments però que crea una trama coherent i intrigant. Des del primer minut passen coses, la presentació de Tintin és part del plantejament de l’acció i ràpidament ja tenim les primeres persecucions, els primers trets i un viatge en vaixell. El ritme de la pel·lícula no es pausa: aventura, descobriments i situacions de perill se succeeixen amb Tintín, Milú i Haddock, un trio de personatges que conserva la química original.

Las Aventuras de Tintin Herge Spielberg

La pel·lícula no enganya i ens dona acció i aventura deixant per altres productes les grans reflexions i les anàlisis més complexes. I això és suficient per crear una mica menys de dues hores de diversió i escapisme, que adapta els trucs i les constants dels àlbums del personatge. Tenim a Milú corrent per tota la ciutat per salvar a un Tintin atrapat dintred’una caixa; seqüències d’acció que ja eren memorables en mans d’Hergé i que arriben a cotes encara més espectaculars sota la direcció de Spielberg; i les notes d’humor habituals, com els desiguals combats de Milú amb gossos enormes que acaben de la manera més inesperada.

En aquesta pel·lícula no podem separar les actuacions de la tècnica, és una pel·lícula en 3D en la que s’ha captat el moviment dels actors per animar els personatges. Triar una aparença estètica per aquesta pel·lícula no era gens senzill: es podia optar per una animació d’estil similar al dibuix d’Hergé però les seves particularitats artístiques no converteixen aquesta opció en la més adient (i algunes adaptacions existents ho demostren); una pel·lícula d’imatge real tenia també algunes dificultats d’ambientació; l’animació en 3D basada en captació de moviment, veient exemples com Polar Express o Beowulf, oferia alguns dubtes respecte a la fredor i a la sensació d’irrealitat que donen els personatges. Però en veure la pel·lícules els dubtes desapareixen i s’entén que l’animació en 3D és una de les millors decisions que s’han pogut prendre: els actors estan convincents, especialment Andy Serkis (Capità Haddock) que té moltíssima experiència en aquestes tasques, i l’animació permet generar seqüències d’acció increïbles i d’una potència inaudita. Jamie Bell composa un Tintin creïble, àvid d’aventures i confiat, que depèn de Milú, perfectament representat gràcies al 3D, per salvar-se en moltes ocasions.  La resta d’actors composa un repartiment de personatges que s’assemblen als originals i que conserven gran part del seu encant, confirmant que la tecnologia ha millorat molt i els personatges cada cop són més reals i naturals.

Las Aventuras de Tintin Herge Spielberg

Las aventuras de Tintín és entreteniment pur i acció sense límits i té personatges carismàtics i una història que manté l’atenció de principi a fi. Si inicialment el projecte generava algun dubte, els seus 106 minuts (amb uns títols de crèdits fantàstics) les dissipen i et deixen convençut, somrient i amb el desig que anar a veure Tintín es converteixi en una tradició anual.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies