Mike Cahill escriu i dirigeix un drama amb un transfons de ciència-ficció que reflexiona sobre la possibilitat de corregir els nostres errors i, fins i tot, desfer-los. Rhoda torna en cotxe a casa després d’una festa i escolta per la ràdio que s’acaba de descobrir una còpia exacta de la Terra visible com un punt blau a l’horitzó. La noia s’entreté buscant-la i es despista provocant un accident en el que mor una família sencera. Després de passar quatre anys a la presó, Rhoda s’assabenta que el pare de la família està viu i decideix anar a veure’l per demanar-li perdó. Al mateix temps es continua investigant sobre aquesta misteriosa Terra 2 i en les seves implicacions per a la humanitat.
Cahill ens proposa un drama que sense el component de ciència-ficció ens sonaria a ja vist però que amb la inclusió de la segona Terra adquireix uns tints reflexius i metafísics que augmenten el seu interès. En ser una pel·lícula de poc pressupost els components de ciència-ficció estan més insinuats que clarament visibles i són part del tema i no una recreació detallada. És a dir, no veurem una Terra paral·lela però lleugerament diferent o veurem elaborats efectes; tot això s’ha substituït per un guió potent i dramàtic, que se centra en desenvolupar uns personatges i presentar les seves reaccions davant de fets tan habituals com un accident i la pèrdua dels éssers estimats o tan poc normals com la presència d’un nou planeta en el cel.
Cahill (i la co-guionista Brit Marling, també protagonista de la pel·lícula) es plantegen dos problemes paral·lels: d’una banda la superació de la culpa i de l’altra la superació del sentiment de pèrdua. Els dos protagonistes es troben en un moment en el que necessiten l’ajuda d’una altra persona per poder vèncer l’obscuritat que viu en les seves ànimes i la pel·lícula explora aquest procés de curació i les complicades relacions que s’estableixen entre víctima i culpable quan les dues persones no són totalment sinceres. De fons, un altre món, una Terra igual però amb possibilitats diferents que marcarà de manera definitòria les vides d’aquests dos personatges.
Brit Marling interpreta a un personatge ple de matisos i complexitats que té bones intencions però que pren decisions totalment discutibles. En les seves mans, Rhoda és una noia forta que suporta una gran culpa i que fa tot el que pot per mitigar les conseqüències; és una persona aïllada, que parla poc però que ho diu tot amb la mirada, d’una tristesa infinita i d’enyorança per un futur que mai no tindrà. John Burroughs és l’altra part del conflicte, una actor que interpreta perfectament la frustració, la culpa i el dolor d’haver perdut tota la família, però també l’esperança i les pors que generen les noves oportunitats. Tot és minimalista a Otra Tierra, els escenaris, la part de ciència-ficció i les actuacions, però sorprèn que tantes coses petites puguin construir una pel·lícula tan complexa.
Rodada amb certa intensió poètica i estètica indie, Another Earth és un bon drama, diferent a les propostes que rebem habitualment i que mereix que li doneu una oportunitat. Això sí, esteu preparats per una pel·lícula on els silencis i les pauses són tan importants com els diàlegs, és a dir, una producció no apte per a tot tipus de públic.
Envía una resposta