Ja fa més de tres anys que la paraula “crisi” hi és present a les nostres vides. I com a nosaltres, la crisi ha afectat la indústria cinematogràfica, i no només veient rebaixades les seves xifres de negoci. La crisi s’ha colat també en el seus continguts, ja sigui per apropar-se al public, fer-lo pensar, fer un crit de denúncia polític-social o només per trobar nous arguments o personatges.
Si a Malas Noticias (el telefilm de la HBO dirigit per Curtis Hanson) l’origen de la crisi financera als EE.UU al setembre de 2008 ja prenia protagonisme en un enrenou de tractes i tripijocs entre entitats financeres , companyies d’assegurança i organismes oficials en un intent de salvar el coll, i a Inside Job, el documental guanyador dels darrers Oscars, se’ns explicava esplèndidament el perquè de tot plegat alhora que s’aprofitava per condemnar un sistema econòmic que no funciona, a “Margin Call” la crisi pren forma humana, la que s’amaga darrere de tots aquells noms i càrrecs que se’ns ennuegaven.
Una nova revisió dels fets molt més minimalista, intimista i empàtica signada per un debutant, J.C. Chandor, que no només escriu i sinó també dirigeix aquest film de caire independent però de mires molt altes, sobretot tenint en compte la col·lecció d’actors que intervenen.
La trama recull les 24 intenses hores transcorregudes entre l’aparició d’una terrible sospita de que alguna cosa no funciona fins el total reconeixement de l’envergadura del desastre. Quan Peter Sullivan (Zachary Quinto), l’analista junior d’un important banc d’inversió, revela informació que podria provar la caiguda de l’empresa i origina una pressa de decisions en cadena tant morals com financeres que produeixen un terratrèmol en les vides dels implicats en l’imminent desastre.
J.C. Chandor supera amb molt bona nota el seu examen d’entrada en la indústria cinematogràfica, destacant especialment l’intel·ligent ús dels escenaris (amb l’oficina eclèctica com a bandera i Nova York com a teló de fons), però sobretot per un guió molt ben travat, entenedor i amb un ritme àgil i absorbent, trets molt difícils d’aconseguir en una història d’aquestes característiques. El secret, el disseny de personatges, perfectament perfilats i molt ben interpretat per un repartiment que es nota ha saltat a la piscina guiats per una forta fascinació pel guió.
Kevin Spacey , Jeremy Irons, Demy Moore, Stanley Tucci, Paul Bettany són alguns dels noms més importants i coneguts que recolzen el projecte. Tots ells habituals de cinema, amb interpretacions a l’alçada de les expectatives (sobretot Spacey i Irons, tot s’ha de dir), que comparteixen protagonisme amb rostres més televisius com Simon Baker (El Mentalista), Penn Badgley (Gossip Girl) o Zachary Quinto (Herois), que destaca especialment per dos motius, a) per una actuació molt convincent en un paper molt diferent al que ens tenia acostumats, i b) per ser un dels tres produtors del film (els altres dos que són Neal Dodson, Corey Moosa), que també debuten en aquest camp amb l’estrena de la seva productora Before The Door Pictures. Bon començament, doncs.
Envía una resposta