Fins aviat, Eiji!
Hi havia ganes de retrobar-se amb Eiji Oue, l’anterior director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). El director d’Hiroshima va arribar amb la il·lusió i les energies intactes i va acabar visiblement emocionat, davant un Auditori dempeus.
Cal agrair-li a Pablo González que, en aquest segon any com a director titular de l’OBC, hagi trobat un forat a la seva programació per recuperar com a convidat a Eiji Oue, un director de gestualitat exuberant que, durant gairebé quatre anys, va comandar la mateixa orquestra que el seu successor. La seva aparició a un escenari durant tant de temps familiar ens va fer sentir, des del principi, que aquella seria una nit de les que no s’obliden mai.
Oue va obrir foc amb el deliciós “Calidoscopi Simfònic”, la segona de les peces del compositor gironí Xavier Montsalvatge que hem pogut escoltar des de començament de temporada, com a part del cicle que l’OBC li dedicarà aquest any per commemorar el centenari del seu naixement. Resulta certament desconcertant que una música tan brillant i colorista, en la qual es fon la vocació experimental d’un Darius Milhaud amb la devoció pels ritmes antillans, no compti encara amb cap edició discogràfica en el mercat. Per això, la recuperació d’aquesta obra en la programació va tenir molt de necessària reivindicació d’una figura fonamental de la música del segle XX, la d’un compositor inspirat i genial entestat a enderrocar els límits de la convenció. A Oue se’l va veure còmode interpretant el torrent de ritmes i melodies d’aquest calidoscopi. Les seves ja cèlebres “coreografies” orquestrals ens van fer vibrar en aquesta peça, com seguirien fent-ho al llarg de tota la vetllada.
Després de l’agosarada creació de Monstsalvatge, vàrem passar ràpidament a escoltar l’obertura, en forma de suite, del Candide de Leonard Bernstein, una opereta que el compositor i director d’orquestra nord-americà va crear a la mateixa època que la popular “West Side Story”. A diferència d’aquesta última, aquesta peculiar adaptació de la nouvelle de Voltaire “Càndid o l’optimisme” va haver de lluitar, en el moment de la seva estrena, per resistir en la competitiva cartellera de Broadway, probablement a causa del seu eclecticisme musical i la seva voluntat de risc . A la suite, veiem ja com Bernstein combina la síncope més experimental amb la tradició simfònica del classicisme en una pirotècnica exhibició musical que Oue va resoldre amb brillantor i rotunditat.
Després del descans, va ser el moment de viatjar cap al passat, dels temps moderns al Romanticisme d’Hector Berlioz. Oue va escometre amb entusiasme la que probablement sigui la seva més famosa simfonia, la “Fantàstica”, creada per lliurar-se a l’obsessió que el compositor francès sentia per l’actriu shakesperiana Harriet Smithson, amb la qual acabaria casant-se –i finalment separant-se– anys més tard. Així doncs, l’obra és un perfecte reflex de la febre amorosa que embarga als romàntics, com demostren els seus cinc moviments, en què Berlioz oscil·la entre l’arravatament amorós i la fúria homicida cap a l’estimada. Aquesta apareix com una “idea fixa” que es repeteix al llarg de l’obra, l’evocació gairebé fantasmal per part d’un artista lliurat als excessos de la malenconia i l’opi. I així és també l’obra de Berlioz: excessiva i turbulenta, desmesurada i genial, sobretot en el quart i cinquè moviments quan assistim a una mena d’aquelarre en què l’agonia provocada per vents i violins és sacsejada per les campanes del més enllà , que a l’Auditori van sonar directament des del segon amfiteatre. Així, imbuït d’esperit romàntic, va culminar el seu emotiu retrobament amb el públic català un Oue que, amb llàgrimes als ulls, va saber agrair l’afecte rebut mostrant un mocador amb les quatre barres. Fins aviat, Eiji!
Web oficial:
Concert a l’Auditori. Dissabte 15 d’octubre de 2011.
Xavier Montsalvatge. Calidoscopi simfònic. Quatre moviments de ballet (1955).
Leonard Bernstein. Candide. Suite (1998) 1ª audició.
Hector Berlioz. Simfonia fantàstica, op. 14 (1830).
Envía una resposta