No sabem si és un trauma personal, però quan Balagueró se situa a prop d’una escala de veïns de l’Eixample, ja ens podem posar a tremolar tots. I aquest cop el monstre que ens assetja no és sobrenatural, és proper, potser un veí, potser el porter que sembla inofensiu però que només viu per mirar d’esborrar el somriure de la nostra cara. Prepareu-vos per a una dosi de terror quotidià. Prepareu-vos per mirar sota el llit.
Jaume Balagueró és un dels mestres del terror català. Va fer estremir les sales de cinema amb la seva impactant [REC] que ens mostrava càmera en mà tot el que passava en una escala de veïns de l’Eixample. Si [REC] partia d’un terror sobrenatural, inesperat, diferent i lluny de la normalitat, ara Balagueró amb “Mientras duermes” s’endinsa de nou en una escala de l’Eixample per mostrar-nos que el mal i la crueltat pot estar al nostre costat, molt més a prop del que pensem, rere un somriure fals que creiem autèntic, rere una persona amable que, en realitat, ens vol tot el mal del món.
César (Luis Tosar) és el servicial porter d’un edifici de l’Eixample de Barcelona. Atent, sempre disposat a obrir-te la porta, un tipus aparentment normal pel que apostaries que mai no donarà problemes. Cesar, però no és tant normal com sembla. No és capaç de sentir felicitat i el pitjor, es desespera davant la felicitat dels altres, especialment de la de Clara (Marta Etura).
“Mientras duermes” no és un film de terror ni de grans ensurts. Se’l pot descriure com pertorbador i inquietant. Aconsegueix mantenir a l’espectador en tensió, una tensió incomode més que terrorífica. Amb una arrencada una mica lenta, ja que el film mostra la normalitat abans de cedir pas a l’alteració d’aquesta normalitat provocada per Cesar, Balagueró ens introdueix en la ment retorçada d’aquest personatge que no sap ser feliç i només sent una certa satisfacció quan fa ser infeliços als altres. Un film situat en una mena de microcosmos i amb una trama basada en l’alteració de la pau dels seus habitants per les accions -algunes una mica inversemblants que les dugui a terme amb tanta impunitat- d’aquest personatge magníficament construït per Luís Tosar. El seu Cesar és inquietant, i aconsegueix aquest efecte amb un simple somriure o una sola mirada.
Lluny de la realització de [REC] expressament precipitada, alterada i improvisada, el cas de “Mientras duermes” és tot el contrari. Balagueró opta per una realització expressament freda de plans acurats, vistosos, pensats i repensats per marcar encara més les distàncies amb la seva producció anterior i, en conjunció amb aquest Cesar impertorbable en els seus plans.
“Mientras duermes” és una pel·lícula de mal rotllo –sobretot el seu final. D’aquells films que fa remoure els culs dels seients perquè crea incomoditat. No espereu ensurts dels tradicionals, no n’hi ha, però us asseguro que en sortir al carrer desitjareu no trobar-vos mai a prop de cap Cesar aparentment innocent però letal perquè quan el veus venir igual ja és tard.
Envía una resposta