Les tres pel·lícules d’avui competeixen en la secció oficial però, com moltes altres d’aquest any, només arriben a tocar el fantàstic de manera tangencial. A la primera l’excusa és la clonació, a la segona una caiguda als llocs més foscos de la pròpia ment mentre que la tercera directament no en té. No sé si es podria debatre la idoneïtat d’incloure aquestes pel·lícules en una competició que s’anomena Secció Oficial Fantàstic però, independentment, són tres exemples satisfactoris (i ben diferents) de fer cinema. En general les tres han rebut bona acollida entre el públic present a l’Auditori, tot i que cap s’ha portat una gran ovació.

Womb

Sitges 2011 Womb

Les implicacions ètiques i emocionals de la clonació són un dels temes presents a aquesta pel·lícula dirigida per Benedek Fliegauf. Rebecca perd la seva parella, Tommy, en un accident i decideix clonar-lo i criar-lo com si fos el seu fill. A mesura que el nou Tommy va creixent els sentiments de Rebecca aniran evolucionant i fent-se més contradictoris. El desig de conservar a l’amor de la seva vida és el que porta a Rebecca a prendre una decisió tan arriscada i que marcarà el seu futur i e del Tommy clonat. Estem davant un profund drama amb implicacions morals i filosòfiques que incorpora el tema de la clonació com a element de ciència-ficció, tot i que en aquest cas està més proper a la ciència. És una pel·lícula que es pren el seu temps per posar en marxa la història, per definir a Rebecca, a Tommy i la relació de tots dos i gràcies a aquesta preparació, la història que ens expliquen a la segona part del film funciona perfectament. Això sí, heu d’estar preparat per llarguíssims plans sostinguts, silencis, mirades i els suficients (i encertats) diàlegs. Una proposta realment interessant.

Kill List

Sitges 2011 Kill List

Jay és un antic soldat que ara fa treballs com a assassí a sou i que està patint una profunda crisi a causa d’una feina a Kiev que va sortir malament i de la complicada relació amb la seva dona. El seu amic Gal el proposa un treball per tal d’intentar que torni a estar actiu i el que semblava una feina relativament fàcil, es converteix en un descens als inferns. Ben Wheatley ha estat director de videoclips, programes de televisió i també ha fet un llarg metratge, Down Terrace. Per aquest segon ens porta un deliri de violència i bogeria que comença amb els assassinats i en l’últim quart dona un gir radical i va en una direcció totalment diferent (i que no us explicaré). El conjunt funciona a mitges, perquè trobo ben construïda la primera part però el gir radical és massa gratuït i podria haver estat més insinuat des del principi. Els jocs de mans són entretinguts però en una pel·lícula han de tenir una mica més de base. No obstant, Kill List és un producte bastant correcte que atrapa en la major part del seu metratge, que té personatges que evolucionen de manera interessant i presenta una estètica i un muntatge fragmentats que potencien la sensació d’irrealitat i desconcert que vol generar la història.

Red State

Sitges 2011 Red State

En la seva última pel·lícula Kevin Smith ha volgut parlar del radicalisme religiós d’algunes sectes presents als Estats Units. Red State ens presenta a una d’aquestes sectes (brutalment radical) i una operació radical per desmantellar-la que es convertirà en una veritable batalla campal. Allunyant-se de les seves temàtiques més habituals, Smith ha fet un thriller d’acció i polític que sorprèn per la seva valentia a l’hora de criticar les sectes però també el comportament del govern. Smith retrata amb una mirada crítica a tots els actors del drama, sigui quina sigui la institució, tot i que la crítica més forta es dirigeix a les sectes i als seus idearis irracionals. Amb una tensió que creix al llarg del metratge, el director segueix sorprenent fent servir una resolució menys directa precedida per un moment  (amb reminiscències religioses) que desconcertarà al 100% del públic. Tot i aquest final una mica fàcil, el conjunt funciona, aconsegueix fer pensar i genera preocupació. A més, la pel·lícula compta amb un repartiment de gran nivell amb Melissa Leo, John Goodman i especialment Michael Parks com el líder de la secta. Red State és una pel·lícula interessant i bastant recomanable, tot i que podria tenir un final millor i més contundent. Com a mínim, es un intent per part del director de fer un producte diferent i tornar a impulsar la seva carrera.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies