Hem superat la meitat del Festival i encara queden moltes pel·lícules interessant per veure. Avui la mitjana ha estat bastant decent: d’una pel·lícula amb casa misteriosa a l’acció desenfrenada vinguda d’Indonèsia, hem gaudit de diferents gèneres i estils. En un dia festiu les multituds han omplert totes les sessions (especialment sonada la sessió d’Extraterrestre de Nacho Vigalondo) convertint el festival en la festa que a tanta gent agrada. És més incòmode perquè les cues i les sortides del cinema són interminables però és fantàstic veure tanta gent interessada per aquesta proposta.
Livide
Livide ens ofereix una pel·lícula entre la fantasia i el terror amb una casa encantada i éssers sobrenaturals. Lucie comença a fer les practiques d’auxiliar amb una infermera que va a cases de gent gran per fer revisions i cures bàsiques. Una d’elles és una antiga ballarina ara en coma de la que es diu que guarda un tresor a casa seva. Ja de nit, Lucie i dos amics visitaran la casa per buscar el tresor però el que es trobaran va més enllà del que imaginen. Alexandro Bustillo i Julien Maury van presentar el 2007 la pel·lícula À l’intérieur i es van emportar grans aplaudiments per part del públic; per aquest motiu el seu retorn està envoltat de grans expectatives, que compleixen només a mitges. Livide té una gran treball d’ambientació i construcció de l’escenari on transcorre l’acció amb estranyes marionetes animals, cases de nines i cambres fosques i inquietants, però la pel·lícula es veu afectada negativament per un ritme erràtic i un final massa allargat i obvi. S’hagués agraït més tensió i un final més potent per evitar caure en la trampa de fer cinema fantàstic massa tou.
Extraterrestre
Nacho Vigalondo ens narra una invasió extraterrestre a la seva manera: amb poc pressupost, reduïdes localitzacions i cinc actors. I per fer-ho se centra en com viuen aquesta crisi un petit grup de persones en un Madrid desert. Extraterrestre ha estat acollida amb entusiasme al festival, en un Auditori ple que ha aplaudit les aparicions de Raúl Cimas i Carlos Areces i ha rigut durant tot el metratge. El guió de la pel·lícula és molt bo i aquesta és la seva principal virtut: tots els elements que es van presenten tenen sentit i es reprenen en diferents moments per fer avançar la història, els diàlegs son fantàstics (i alguns molt divertits) i té un final preciós totalment coherent amb la història i amb els personatges. Per acabar d’arrodonir la jugada, aquest guió cau en mans d’uns actors que estan tots a l’alçada, especialment el Raúl Cimas que té el personatge més agraït de la història (i que prefereixo que descobriu al cinema). Extraterrestre és una gran comèdia, divertida i bonica, ben escrita i interessant, amb sentiment i mala llet, una cosa poc habitual en un món, el de la comèdia, on el més habitual és anar a allò més fàcil.
A Letter to Momo
A cada edició del Festival no pot faltar una mostra de l’anime japonès. En aquest cas es tracta d’una pel·lícula feta amb animació tradicional, a ma, que ha necessitat set anys per completar la seva producció. Després de la mort del pare, Momo i la seva mare es traslladen a un poble a una illa per començar una nova vida. Allà Momo començarà a veure uns esperits estranys amb intencions gens clares. El director Hiroyuki Okiure ens porta un relat preciós sobre com afronta una família la mort d’un dels seus membres. La història transcorre a ritme lent, presentant els elements i explicant la trama sense presses i recreant-se en els detalls. Això no la fa avorrida però s’ha d’estar acostumat a un estil de plantejar les històries que res té a veure amb l’animació que ve dels Estats Units. Tècnicament té una gran qualitat, tot i que de vegades l’estil d’animació dels personatges, amb un traç fred i aparentment mecànic, pot no semblar el més adient per a la història. Però és un detall menor ja que el treball es nota i brilla en molts moments. A Letter to Momo és recomanable per nens i adults, en resum, bon cinema per consumir en família i somiar.
The Raid
Veure al cinema Retiro una pel·lícula d’acció pura és sinònim de passar una de les estones més divertides que un pot trobar-se durant el Festival. I així ho ha estat amb aquest The Raid. Una tropa d’una força d’elit s’infiltra en un edifici que acull a un grup de criminals per tal de desmantellar la banda. Des del primer moment l’operació es complicarà i els agents hauran de lluitar per escapar i sobreviure. Poc a dir d’aquesta pel·lícula, ja que és bàsicament acció: amb armes de foc, amb arma blanca, amb punys, cames, caps, esquenes, amb totes les parts del cos. A partir del minut 10 comencen les seqüències plenes de trets i baralles i no paren fins arribar gairebé al final. Tècnicament està ben pensada, rodada i muntada (i és difícil perquè les baralles són rapidíssimes i de muntatge frenètic) i els actors són veritables superherois. Possiblement no la torni a veure, però m’ha proporcionat una gran tarda de diversió.
Envía una resposta