Sisè disc d’Amaral i primer publicat amb el seu propi segell discogràfic Discos Antártida, deslligant-se de la multinacional EMI. “Hacia lo salvaje” ofereix 12 cançons triades a consciència i que fins i tot han passat pels escenaris abans de ser enregistrades.
Durant els tres anys de sequera des que van enregistrar el seu darrer treball “Gato Negro, Dragon Rojo” –potser un dels menys contundents per culpa d’una infinitat de temes que no van acabar de definir la personalitat del disc-, Amaral no s’ha allunyat dels escenaris. I és que Amaral és un grup de carretera –la gira de presentació s’inicia una setmana després de la sortida del disc-, acostumat a penjar moltes vegades el cartell d’“entrades esgotades”, que no plora davant del drama de les descàrregues il·legals, sinó que inventa alternatives per fer atractiva la compra del seu treball. Per exemple, una de les edicions més venudes ha estat l’edició Deluxe que inclou un CD extra amb totes les cançons del disc en acústic. Amaral sempre ha preferit defensar la seva trajectòria amb la guitarra a la mà i dalt de l’escenari que no pas des d’un estudi i amb escasses aparicions en directe.
Han estat tres anys intensos, en què les xarxes socials i l’encertada estratègia de comunicació de la banda amb els seus fans través de la seva pàgina web han estat determinants en la gestació i la bona rebuda d’aquest nou disc. Des d’aquestes plataformes els seguidors han estat convidats a la cuina on s’ha estat coent aquest treball, fent-los partícips de la gravació de cadascuna de les cançons, de la tria de les mateixes, de la preparació dels concerts de presentació, etc. Han anat desgranant mica en mica el disc, per deixar-ne el seu contingut per al final. Fins i tot algunes de les cançons com “Hacia lo salvaje”, “Esperando un resplandor” o “Cuando suba la marea” ja han passat pels escenaris de petit format on oferien les darreres cuetejades de la gira anterior i a mode d’avís del seu proper retorn.
I amb aquesta campanya prèvia a la sortida del disc, no és d’estranyar que, tan sols una setmana després del seu llançament, “Hacia lo salvaje” sigui Disc d’Or i s’hagi situat com a número ú a les llistes de vendes, rebent també el guardó de Disc de Plata Europeu per l’Associació Europea de Segells Independents. Potser amb aquestes credencials, molts dels escèptics que els consideren poca cosa més que un de tants grups de pop espanyol amb cançons insignificants seran capaços de canviar la seva opinió.
“Hacia lo salvaje” torna a fer les delícies dels fans d’Amaral. Seguim amb el so i els cops de veu impossibles d’Eva Amaral al que la banda ens té acostumats, però afegint una base més guitarrística a la marca de la casa. Alguns qualifiquen els temes com a “obscurs”, perquè no és un disc precisament alegre, sinó que en molts temes visitem el cantó més sinistre de la vida, històries de gent perduda que retroba el camí –o no- després de la redempció o que escapen i escullen caminar per si soles, com la tortuga protagonista del seu primer videoclip. En aquesta línia estan “Antártida”, “Si las calles pudieran hablar”, “Riazor”. Fàbules urbanes com “Robin Hood” -un dels grans temes d’aquest disc- i reflexions socials com “Olvido”. Personatges que no es troben a si mateixos, que no acaben de créixer, com la protagonista de “Montaña Rusa”, que va perduda com un gos a la cerca d’aventures…
Totes les lletres tenen en comú una reivindicació: la fragilitat humana, els somnis perduts (“y yo quise cambiar el mundo, y tal vez ese mundo me cambió a mi”, “estaríamos juntos todo el tiempo, hasta quedarnos sin aliento, y comernos el mundo, vaya ilusos…”) i tocar de peus a terra quan et trobes la realitat davant dels nassos, però sense perdre l’esperança ni la capacitat de somniar (“Yo solía pensar que la vida es un juego y la pura verdad es que aún lo creo”).
Sens dubte “Hacia lo salvaje” està cridat a ser un disc inacabable, replet de singles que segueixen engreixant el patrimoni musical de la banda i que sonaran durant una bona temporada. L’antecedent més immediat fou “Pájaros en la cabeza”, del qual van sortir infinitat de senzills i que és d’obligada referència en tots els seus concerts. El millor de tot és que la banda ja té ganes de sortir a la carretera, repetir ciutats i escenaris que ja els esperen. D’acord, hi ha crisi i la industria musical està tocada, però quan la proposta és bona, enganxa al públic i la dedicació es constata dia a dia és més fàcil guanyar la partida…
Web oficial:
Llistat de cançons
1. Hacia lo salvaje
2. Antártida
3. Si las calles pudieran hablar
4. Esperando un resplandor
5. Robin Hood
6. Riazor
7. Montaña Rusa
8. Olvido
9. Cuando suba la marea
10. Como un martillo en la pared
11. Hoy es el principio del final
12. Van como locos
Envía una resposta