Dia de grans noms a Sitges (Lars von Trier, Bryan Singer o Ford Coppola) que lamentablement no implica que sigui el dia amb les millors pel·lícules. El matí ens ha portat l’enèsima pel·lícula de terror estil documental, la particular visió de l’apocalipsi de von Trier i un nou experiment de Coppola. Per la tarda he vist The Woman, de Lucky Mckee, una producció avorrida, vergonyosa i rodada amb un pèssim gust que mescla el gore menys divertit amb uns missatges incomprensibles (per contradictoris i poc clars) sobre la societat i la família.

Sitges 2011 Bryan Singer

Bryan Singer ha arribat a Sitges per rebre el Gran Premi del Festival. En la roda de premsa Singer ens ha parlat de la importància dels festivals al principi de la seva carrera ja que va ser a Cannes on va aconseguir finançament per Sospechosos Habituales. El director ha comentat també la seva feina en les adaptacions de còmics de super-herois i ens ha dit que ell sempre ha intentat satisfer les demandes de la indústria sense oblidar el seu esperit més independent. Per últim, ens ha avançat els seus propers projectes com a director: Jack the Giant Killer (ja rodada i amb data d’estrena el juny de 2012) i una pel·lícula de Battlestar Galactica en la que promet una aproximació diferent i radical però complementària a les sèries de televisió.

Emergo

Paranormal Activity o REC han donat lloc a un corrent de pel·lícules que s’aproximen al terror en format documental, amb càmeres instal·lades a llocs o portades pel protagonistes imitant l’experiència real i directa. Emergo és un nou exemple d’aquest subgènere, un exemple sense gràcia, que repeteix patrons que ja hem vist a d’altres pel·lícules i fins i tot es queda enrere perquè no és coherent ni tan sols amb la seva pròpia proposta. Un grup d’investigadors van a casa d’una família per tractar d’identificar els fenòmens paranormals que allà estan passant. Amb càmeres, sensors de moviment i altre aparell tècnic intenten esbrinar el misteri present mentre els fenòmens es van intensificant. Carles Torrents ens porta una pel·lícula tòpica on els ensurts estan tan preparats que els pots predir abans de que succeeixin i que té un final que desmereix el plantejament més científic de la resta de la pel·lícula.

Melancholia

Sitges 2011 Melancholia

La versió de Lars von Trier de la fi del món no és una pel·lícula de catàstrofes amb el President dels Estats Units intentant salvar el dia sinó que el director se centra en dues germanes (Justine i Claire) com a exemple de les diferents maneres de preparar-se per a la mort imminent, d’afrontar un destí que no es pot canviar. La pel·lícula està dividida en dues parts, una primera que ens mostra el casament de Justine i una segona que tracta directament l’apropament a la Terra d’un planeta molt més gran. Von Trier fa servir una celebració, un tema que habitualment l’interessa, per fer el que millor sap: un mosaic de personatges que tracten de mostrar una felicitat aparent però que naufraguen a causa dels seus veritables sentiments. En la segona, el director afronta de manera valenta i personal grans preguntes que s’ha fet i es farà la humanitat com la nostra presència en l’univers o qüestions sobre el destí. Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg interpreten respectivament a Justine i a Claire i el seu treball és magnífic, tot i que personalment crec que la feina de Gainsbourg és molt més detallada i el seu personatge més difícil. Tot i així són dos personatges que es complementen ja que una és més asocial, més inestable i poc interessada en les convencions (i durant la primera part de la pel·lícula se celebra una de  les convencions màximes) mentre que l’altra és més equilibrada racional i emocionalment. Les respostes que les dues tindran quan comenci la crisi aniran variant amb el temps i per contrast ens permetran analitzar moltes de les reflexions que es planteja com a objectiu. Tècnicament està molt ben realitzada i les actuacions són fantàstiques, el que la converteix en una pel·lícula molt recomanable, tot i que requereix una mentalitat oberta i un esperit atrevit.

Twixt

Sitges 2011 Twixt

Francis Ford Coppola ja no té res per demostrar a aquestes alçades i ell ho sap. No està interessat en fer grans pel·lícules i es conforma en realitzar petits experiments on prova tot tipus de tècniques en una mena de tour de force personal. Això és el que trobem a Twixt. Val Kilmer és un escriptor de best-sellers sobrenaturals que viatja a un petit poble per assistir a una sessió signatures. Allà s’assabentarà de l’assassinat de dotze nens i voldrà esbrinar el que ha passat i utilitzar-lo com a argument per a la seva propera novel·la. Rodada en digital, amb pocs actors i poques escenaris, Twixt comença bastant divertida i amb certa intenció i es desenvolupa de manera menys original tot i que no arriba a avorrir. L’estètica és molt setentera i la sensació general és la d’estar veient un capítol d’una moderna versió de The Twilight Zone. Coppola, interessat en les innovacions, decideix incloure un parell d’escenes en 3D que aporten molt poc al conjunt i fins i tot el desmereixen ja que es veuen poc cuidades. En definitiva, Twixt és un experiment, una raresa, una extravagància que funciona com a curiositat però no com a una pel·lícula que pugui atreure al gran públic.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies