“Superheavy” de Superheavy
6Valoració

Per ser sincera, la idea de sentir el disc debut homònim de la banda SuperHeavy, em feia més por que una pedregada. Perquè no se m’acudien gaires raons per les quals el músic, productor i ex-Eurythmics Dave A. Stewart volgués ajuntar en una mateixa banda a músics tan diferents com la vocalista de soul Joss Stone, el compositor i músic indi A. R. Rahman (conegut a Occident sobretot per la banda sonora de “Slumdog Millionaire”, però músic de dilatada i prolífica carrera que va fer que la revista Time l’anomenés com el “Mozart de Madras”), Damian “Jr Gong” Marley (fill petit de Bob Marley i reconegut músic de reggae) i Sir Michael Philip “Mick” Jagger, líder dels Rolling Stones.

44 anys de diferència separen Jagger (de 68) i Stone (de 24), i barrejar estils com pop, rock, reggae i música carnàtica semblava com a poc, agosarat. L’única garantia a primera vista eren els 11 Grammys que sumen entre els membres de la banda.

Però només començar a sentir “Super Heavy” (Nom del grup i del disc que és un homenatge al campió dels pesos pesats de boxa, Muhammad Ali (superheavy és la paraula anglesa per pes pesant)), per mi queda clar que l’experiment és bàsicament un divertimento. Potser el pas d’Stewart per Jamaica i el fet que Jagger tingui cases a Barbados, i que a més a més siguin amics i ja haguessin col·laborat junts anteriorment, va fer que pensessin que fer una barreja dels estils d’uns i d’altres podia ser una idea divertida. I en certa manera, el resultat ho ha estat.

Els estils de cada membre són clarament identificables però alhora es conjugen sense que quedi massa forçat. Per les meves oïdes la influència que més es deixa notar és el reggae de Damian Marley, però un reggae modernitzat (que ja tocava), amb les bases rítmiques de Shiah Coore i Courtney Diedrick. La veu de Joss Stone és esplendorosa, i li roba tot el protagonisme a Mr. Jagger, que tot i amb això, no sabem com s’ho fa, però manté el mateix to de veu de quan tenia 30 anys (tot i que mai hagi estat un gran cantant, no ens enganyem). Malgrat tot, la Stone se’l menja amb patates, amb una qualitat vocal i d’interpretació notable. La personalitat, la part més lúdica i el ganxo mediàtic, òbviament, els aporta Mick Jagger.

Del disc destaquem “Miracle Worker”, el senzill de presentació del disc, que és una cançó que enganxa quasi immediatament, amb ritme reggae clàssic de fons però amb una melodia clarament poppie, on es combinen les veus de Stone, Jagger i Marley a parts quasi iguals. A “Energy” són els teclats de Rahman els qui prenen el paper protagonista amb una velocitat endimoniada i on Marley i Jagger es llencen a un freestyle rap, amb Joss Stone fent els coros i introduint l’harmònica de Jagger. Amb “Beautiful People” tornem al reggae i al protagonisme de Damian, i a una cançó més facilona, més suau, una mica més matxacona. O potser sóc jo, que amb el reggae a la tercera cançó ja em sembla tot igual. La salvació en aquest disc és que, al barrejar-lo amb altres estils musicals, em resulta molt més atractiu, perquè no està omnipresent a cada cançó.

Satyameva Jayathe” (que significa “només la veritat triomfa”) combina ritmes ballables amb versos en sànscrit i pel meu gust és una de les de més difícil digestió del disc. “Rock Me Gently” serveix per donar “canxa” lliure a Joss Stone i a les seves virtuts vocals (i per deixar en evidència també als seus companys). “Common Ground” em resulta especialment interessant perquè és els 3 cantants, tot i que el ritme mig ska que sóna de fons no seria el propi de cap d’ells, no desentonen, ho integren perfectament. La percusió i la irrupció dels violins d’Ann Marie Calhoun funciona d’una manera molt interessant. “I Don’t Mind” seria la balada del disc, amb cadència reggae també, i on Marley pica l’ullet a Stewart incorporant versos del famós “Sweet Dreams” dels Eurythmics a la part final.

En definitiva, “SuperHeavy” no és un mal disc, és un disc agradable d’escoltar, fàcil, però malgrat tot, és un disc que no destaca excepcionalment per res, que no passarà a la posteritat com un gran disc, ni tan sols conté un tema memorable a destacar, bàsicament perquè tot i que conté aportacions molt diferents, no innova massa, simplement barreja de manera agradable, elegant fins i tot (que no és poc), però sense deixar empremtes sòlides. Potser perquè realment no són un grup, sinó una reunió d’amics per divertir-se (i en el cas de Jagger, per fotre a Keith Richards negant-li un any més el nou disc dels Rolling i la gira posterior, diuen que, emprenyat per les memòries de Richards on no el deixava en gaire bon lloc). Veurem, doncs, si SuperHeavy passarà d’aquest primer disc o no.

Per últim destacar l’encertada imatge gràfica trobada per presentar el grup, a càrrec de Shepard Fairey, el mateix que va realitzar el cartell de HOPE per a Barack Obama. Magnífica.


Llistat de cançons
1. SuperHeavy
2. Unbelievable
3. Miracle Worker
4. Energy
5. Satyameva Jayathe
6. One Day One Night
7. Never Gonna Change
8. Beautiful People
9. Rock Me Gently
10. I Can't Take It No More
11. I Don't Mind
12. World Keeps Turning

Deluxe Version
13. Mihaya
14. Warring People
15. Common Ground
16. Hey Captain

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X