Avui he gaudit d’un gran matí de pel·lícules orientals, especialment una d’elles que s’ha guanyat el privilegi de titular aquesta crònica sense afegir qualificatius que no necessita. Es tracta de tres produccions d’autors molt personals i, per acabar d’arrodonir la jugada, pertanyen a gèneres completament diferents. A la sessió de tarda he pogut veure una pel·lícula brasilera que, tot i tenir un punt de partida interessant, és massa llarga i hagués funcionat millor com a mig-metratge.

The Yellow Sea

Sitges 2011 The Yellow Sea

Na Hong-jin va debutar amb la fantàstica The Chaser, un thriller d’inusitada violència que t’atrapa de principi a fi. Ara ens presenta la seva segona pel·lícula, The Yellow Sea, que arriba precedida de molt bons comentaris al festival de Cannes. Aquest thriller fosc i violent té com a protagonista a un taxista coreà que ha emigrat a Xina per guanyar-se la vida, mentre que la seva dona ha tornat a Corea per fer diners. Després de sis mesos no sap res de la seva dona i, veient que la feina de taxista no li dóna per pagar els deutes, decideix acceptar l’encàrrec de tornar a Corea per assassinar un home. Trobar a la dona no serà fàcil i l’encàrrec es complicarà fins a extrems que ell no espera. Na Hong-jin ens porta una història que comença lenta, posant tots els elements sobre l’escenari, i que a mesura que avança concatena escenes d’acció, moments de gran violència i un complex desenvolupament de la trama. El director roda magistralment escenes de persecució amb cotxes i a peu i als enfrontament s’oblida de les pistoles per decantar-se per les baralles amb ganivets i destrals. El darrer terç de la pel·lícula és un festival de sang i acció i com passava a Chaser, durant els 140 minuts que dura no pots deixar de mirar fascinat la pantalla. Sens dubte, una de les joies del festival.

Hara-Kiri: Death of a Samurai

Sitges 2011 Hara Kiri

Takashi Miike ens ofereix en aquesta ocasió un intens drama ambientat en el japó feudal protagonitzat per un samurai que arriba a la residència d’un clan decidit a cometre un suïcidi ritual. Allà, el senyor del clan decideix explicar-li una història per dissuadir-lo però el que no espera és que el samurai també té una història per explicar. Aquest remake en 3D de la pel·lícula de 1962 Harakiri (dirigida per Masaki Kobayashi) construeix la història a partir de flashbacks en els que el director ens va revelant els motius que porten al samurai a suïcidar-se i a triar la residència d’un clan important. Hara-Kiri és una pel·lícula rodada amb l’elegància habitual de Miike, que es recolza en un 3D subtil, gens estrident i a estones imperceptible, i que manté l’interès tot i tenir molt poca acció. És una pel·lícula diferent al que acostumem a trobar en la seva filmografia, més clàssica en la presentació i en el desenvolupament de la història i que aconsegueix una forta implicació emocional de l’espectador en la història.

The Sorcerer and the White Snake

Sitges 2011 The Sorcerer and the White Snake

Des de Xina ens arriba una història de dimonis i monjos que arrela en la tradició fantàstica i màgica d’aquells país. Dirigida per Tony Chiung Siu-tung, el director de dues conegudes sagues (Una historia china de fantasmas i Swordsman), la pel·lícula ens mostra com la Serp Blanca rescata al jove Xu Xian de morir ofegat. El dimoni s’enamora del xicot i decideix anar a viure al món dels humans i casar-se amb ell. Però el monjo Fa Hai sap que el món dels humans i el dels dimonis ha de restar separat i s’haurà d’enfrontar amb la Serp Blanca per tal que alliberi a Xu Xian del seu enamorament. Darrera d’aquest argument ens trobem amb innumerables efectes especials, contínues batalles, moments de gran romanticisme, és a dir, tot el que ens agrada trobar als bons contes. És una pel·lícula molt bonica però la seva estètica excessiva i uns efectes que a estones es veuen falsos poden tirar enrere a més d’un espectador. En qualsevol cas, un divertiment fantàstic i una mostra meravellosa d’un cinema que parla directament al nen que portem dintre.

Trabalhar Cansa (Hard Labor)

Sitges 2011 Trabalhar Cansa

Amb aquesta pel·lícula debuten en la direcció Juliana Rojas i Marco Dutra, portant-nos un drama familiar al que s’afegeix una trama de misteri sobrenatural. Helena està preparant-se per obrir un supermercat però la seva empenta inicial es veurà afectada per dos fets negatius: acomiaden al seu marit de la feina i apareix una estranya taca en una de les parets del local. Això dóna l’oportunitat als dos directors d’explorar el drama de l’atur, tant present en la nostra societat, i els seus efectes en els aturats i les famílies. Aquest argument de temàtica social es va mesclant amb l’obsessió d’Helena per les coses poc habituals que estan passant a la seva botiga. I en aquesta mescla és on està el principal problema de la pel·lícula perquè ambdós temes semblen no funcionar massa bé junts, la història està massa allargada i cap al final tendeix a fer-se avorrida. És una llàstima perquè Trabalhar Cansa té coses positives (la visió del drama familiar i l’atur, uns diàlegs realistes i uns actors que fan una feina molt solvent) i s’hauria beneficiat d’un metratge més reduït.na bona estona. No crec que sortiu decebuts.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies