El cinema El Retiro s’omplia aquesta tarda de riures, aplaudiments i molta diversió en la projecció de Attack the Block, una de les produccions que més bones sensacions ha generat durant els primers dies de festival. Ha estat un bon final per un dia que també començava bé amb Another Earth, un drama amb tocs de ciència-ficció. Entre aquestes dues, la bonica però extremadament simple Le Conte de la Nuit i l’absolutament ridícula Verbo. No sempre es pot encertar.

Another Earth

Sitges 2011 Another Earth

Mike Cahill escriu i dirigeix un drama amb un transfons de ciència-ficció que reflexiona sobre la possibilitat de corregir els nostres errors i, fins i tot, desfer-los. Rhoda torna en cotxe a casa després d’una festa i escolta per la ràdio que s’acaba de descobrir una còpia exacta de la Terra visible com  un punt blau a l’horitzó. La noia s’entreté buscant-la i es despista provocant un accident en el que mor una família sencera. Després de passar quatre anys a la presó, Rhoda s’assabenta que el pare de la família està viu i decideix anar a veure’l per demanar-li perdó. Al mateix temps es continua investigant sobre aquesta misteriosa Terra 2 i en les seves implicacions per a la humanitat. Cahill ens proposa un drama que sense el component de ciència-ficció ens sonaria a ja vist però que amb la inclusió de la segona Terra adquireix uns tints reflexius i metafísics que augmenten el seu interès. Rodada amb certa intensió poètica i estètica indie, Another Earth no és gens avorrida (i heu de tenir en compte que l’he vist a les 8:30 del matí d’un diumenge) i té un treball dels actors molt competent, especialment la protagonista Brit Marling. S’estrena al nostre país el 21 d’octubre i crec que, com a mínim, és un producte diferent i que mereix una oportunitat.

Les Contes de la Nuit

Sitges 2011 Les Contes de la Nuit

Michel Ocelot, autor de Kirikú y la bruja, ens porta una nova pel·lícula on torna a mostrar la manera tan especial que té d’entendre l’animació. A Les Contes de la Nuit tenim a dos joves i un ancià que es reuneixen cada nit en un petit cinema per a inventar històries meravelloses. La pel·lícula ens presenta sis contes diferents ambientats en llocs tan llunyans com el Tibet o la civilització Asteca. La particularitat d’aquesta pel·lícula és que tots els personatges que apareixen (ja siguin persones o animals) estan tractats com a siluetes sobre el fons creant la sensació d’estar en un teatre d’ombres. Tot i que estèticament és una elecció interessant, crec que el principal problema d’aquesta pel·lícula són les històries, que he trobat massa infantils, senzilles i òbvies. No totes són igual d’interessants i hi ha un cert desequilibri que afecta al global de la producció. No obstant, crec que és fantàstica per a nens i que els adults poden veure-la si no esperen massa sofisticació.

Verbo

Sitges 2011 Verbo

Arribem a la pitjor sessió del dia amb el debut d’Eduardo Chapero-Jackson. Aquesta fantasia adolescent amb tints místics i una forta dosis de graffitis i rap és una de les pel·lícules més ridícules que he tingut el plaer de trobar-me. Sara és una adolescent desmotivada que no entén el món en el que viu. Només un misteriós autor de graffitis que respon al nom de Liriko sembla comprendre-la i tenir una missió per a ella. Aquest plantejament dóna lloc a una història pretensiosa i buida sota una capa de filosofia new age, graffitis i diàlegs rimats. Efectivament, Liriko (Miguel Ángel Silvestre) i el seu grupet parlen en forma de rap, per semblar encara més trencadors del que ja semblen pel seu aspecte. El repartiment fa el que pot amb un guió ple de frases vergonyoses i tampoc mereix una crítica massa crua quan és evident qui és el veritable culpable d’això. Chapero-Jackson entrega una pel·lícula adolescent per a adolescents (que es conformin amb poc) i podem definir Verbo com una mescla de Física o Química, El Quijote i una bona dosi de psicologia barata de saló. S’estrena el 4 de novembre i, tot i que m’agradaria equivocar-me, crec que no funcionarà malament.

Attack the Block

Sitges 2011 Attack the Block

Resumiré la història en una línia: un grup d’adolescents bandarres (i delinqüents) s’enfronta a una invasió alienígena en un barri del sud de Londres. Joe Cornish (actor a Zombies Party i Hot Fuzz i guionista de la propera adaptació de Tintin) modernitza les pel·lícules protagonitzades per un grup de nens que es van posar de moda als 80 (i que Super 8 homenatjava) i tria uns herois de moral discutible més en consonància amb els valors que podem trobar en l’actualitat. La pel·lícula ens dóna  el que promet: diàlegs enginyosos amb contínues referències a la televisió, el cinema i els videojocs, acció contínua, adolescents creïbles i uns extraterrestres (que són com óssos gegants molt salvatges) que aporten la dosi necessària de sang i ensurts. Quan s’estreni el proper 9 de desembre, el més recomanable és anar-la a veure amb amics per passar una bona estona. No crec que sortiu decebuts.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies