Lluís Claret. Les sis Suites per a violoncel sol de Bach

Nit d’esperits

De “monumental” cal qualificar el concert inaugural de la nova temporada de Cambra i Recitals de l’Auditori que ens va oferir el gran violoncel·lista Lluís Claret. Una ocasió excepcional d’assistir a la interpretació integral de les Suites per a violoncel sol de Bach.

“Com podem fer que sigui també Bach qui parli, i no només els nostres sentiments?”, es pregunta Lluís Claret al text introductori del programa de mà. La seva lloable i auto-exigent intenció de mantenir una “conversa de tres hores amb Bach” va ser plenament assolida en aquest monumental concert –monumental per la seva durada, pel seu virtuosisme, per la seva extraordinària qualitat, per la seva condició d’acte únic, i esperem que “repetible”– que va inaugurar aquesta temporada de música de Cambra de forma magistral.

Hi havia ganes de veure i escoltar a Lluís Claret –la sala 2 Oriol Martorell va registrar per a l’ocasió un ple total– repetir una proesa que portava deu anys sense realitzar, ara que ha complert seixanta anys que no semblen haver afectat en res a la seva prodigiosa digitació, sinó que més aviat ens confirmen el moment de plenitud i profunditat en el qual es troba com a intèrpret, ara més que mai. La seva vocació de lliurar-se a una dura performance –tocar, la mateixa nit, en tres parts separades per breus pauses, les sis Suites per a violoncel sol de Bach–, una tasca exigent en el pla estrictament físic, sens dubte intel·lectualment esgotadora, però sobretot fascinant i immersiva per l’oient, va ser degudament celebrada per un públic fascinat des del principi, que va saber agrair-li com cal la seva generositat.

A les mans de Claret, la música de Bach va brollar diàfana i lluminosa, pura i directa. Com era el desig del propi intèrpret, en l’Auditori es va aconseguir, aquella nit, convocar l’esperit del compositor: la seva veu –la veu de Bach– va ressonar a la sala amb claredat, barrejada amb l’esperit del propi violoncel·lista andorrà. Aquestes peces immortals, depurades i subtils, que aconsegueixen exaltar en nosaltres, per moments, el desig de viure, van ser probablement escrites l’any 1720 a Cöethen, on Bach va servir com a músic al príncep Leopold; un annus horribilis per a ell, en el qual la tragèdia el va colpejar sense pietat amb la mort de la seva primera esposa. Potser per això, la gravetat i el dolor es combinen magistralment amb els moments d’exultació vital o espiritual. Aquesta paleta de sentiments va ser plenament copsada per un Claret que, després d’haver rodat per escenaris de tot el món, va tornar a la ciutat on va començar a donar les seves primeres passes amb l’instrument per lliurar-nos aquest impagable regal.