Sorgida dels records i de l’amor per l’espectacle, la nova pel·lícula de Sylvain Chomet és un homenatge a tots aquells artistes que anaven de poble en poble, de ciutat en ciutat, patint mitjans de transport terribles i suportant la incomprensió del públic. És un homenatge a l’espectacle com a forma de vida incondicional i la gent que va intentar que aquests valors perduressin quan la tecnologia i els mitjans de comunicació de masses començaven a entrar en les nostres vides. També és un homenatge a Jacques Tati, en els crèdits i en l’escena de Mi Tio que es projecte en un cinema de dibuixos animats.
La pel·lícula se situa al final dels cinquanta quan la televisió comença a iniciar el seu camí per convertir-se en la principal font d’entreteniment. Ens presenta a un il·lusionista que viu fent petites gires a diferents teatres, des de França a les llunyanes terres d’Escòcia. Allà es trobarà amb una noia que vol veure món i fer alguna cosa diferent amb la seva vida i decideix marxar amb ell.
Gairebé sense diàlegs, Chomet ens presenta un guió ben construït on les relacions dels personatges i la successió de les accions és perfectament comprensible. És tot un èxit aconseguir fer funcionar una història sense recolzar-se en cap tipus de narració oral i demostra la capacitat del director per estructurar la història, fer-la avançar de manera constant però sense salts o incongruències i crear uns dibuixos expressius que eliminen qualsevol necessitat de diàlegs. L’animació, tradicional, tendeix a la caricatura i a la deformació, amb uns traços tremolosos que ajuden a fomentar l’expressivitat dels personatges i el to tragicòmic de la pel·lícula.
Tècnicament El ilusionista és impecable, no puc ressaltar cap aspecte negatiu del guió i de la realització. Però el seu missatge no m’ha arribat i crec que, en el meu cas, el que pretenia Chomet no ho ha aconseguit. No em veig capaç de dir que, per això, la pel·lícula no val la pena perquè és una història que pot acabar sent atractiva per molta gent i que se centra en sentiments que poden resultar propers per molta part del públic. Tot i així, cal tenir en compte que és un pel·lícula de ritme eminentment lent, amb una animació completament diferent del que acostumem a veure i que uneix moments còmics amb una constant malenconia. Pel·lícula per esperit sensibles i seguidors del director, els que busqueu una animació més a l’estil Disney o Dreamworks aquesta haureu d’esperar.
Envía una resposta