Las razones del corazón
4Valoració

Si hi ha hagut dues polèmiques que han marcat el desenllaç de la última edició del Festival de San Sebastián han estat la discutidíssima concessió de la Conxa d’Or a “Los Pasos Dobles” de Isaki Lacuesta i la iracunda reacció d’Arturo Ripstein qui, en no veure premiat el seu film “Las razones del corazón”, va proferir tota mena d’improperis contra la organització i el jurat en una entrevista.

Dies més tard i amb la disculpa pública del director mexicà per les seves paraules, la pel.lícula arriba a les sales comercials per sotmetre’s de nou al judici del jurat popular. I certament, l’experiment és d’aquells que dificilment deixarà indiferents.

Las razones del corazón” és una interpretació sui generis a mans de Ripstein i la seva dona i guionista Paz Alicia Garcíadediego del clàssic “Madame Bovary” que aquí es centra en Emilia, una dona de mitjana edat amb un marit al que considera un fracassat, una filla amb la que no aconsegueix entendre’s i un amant que la defuig. Tots plegats envolten aquest personatge ensorrat en una buidor i insatisfacció cròniques que primer intentarà aferrar-se a qualsevol esperança d’omplir la seva existència i davant la incapacitat de fer-ho intentarà el suicidi com a via d’escapament.

Tot plegat explicat al llarg d’unes interminables dues hores i vint minuts de metratge en blanc i negre en què la situació dóna voltes un i altre cop sobre si mateixa fins l’extenuació. Diu el subtítol que “El corazón tiene razones que la razón no entiende” i potser és que aquesta és la única manera d’encarar el film, com una historia de passions que no s’han de voler entendre amb la raó perquè un acabarà frustrat en l’intent.

Des d’aquest enfocament, és lloable el treball de la protagonista, una Arcelia Ramírez que posa tota l’ànima en el retrat d’aquesta dona que en la seva irremediable insatisfacció acaba asfixiant l’espectador amb la seva patètica odisea impossible.

Si aquest era l’objectiu del film, missió acomplerta. Als qui la història ens sembla una plomífera successió d’histèries incomprensibles en un carregós blanc i negre de llarguísima durada, ens arrisquem a que l’iracund Ripstein ens titlli d’incultes i subnormals. En tot cas si, com a nosaltres, aquesta és la sensació que us deixa la pel.lícula podeu sentir-vos moralment acompanyats de la marea humana que abandonava la sala de projecció en el passi al Festival de San Sebastián.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X