Intruders
6Valoració

En Carahueca no té cara i en desitja una més que cap altra cosa. A Espanya i Anglaterra hi ha dos nens que són victimes d’aquest ser terrorific. Fresnadillo ens porta “Intruders” amb ensurts, malsons infantils, monstres aterradors i més enllà, drames familiars.

Juan Carlos Fresnadillo va començar la seva carrera amb un curt, “Esposados” (1996) quinze anys després ha estat el director encarregat d’inaugurar 59a edició del Festival de San Sebastián amb “Intruders”. Una proposta potser més pròpia d’un Festival de Sitges que no pas de Donostia, i que compta en el seu repartiment amb un dels actors britànics més valorats del moment, Clive Owen, que també va ser una de les primeres cares conegudes en trepitjar la catifa vermella a Donosti.

Intruders” continua estant en la línia del fantàstic, suspens i terror de treballs anteriors de Fresnadillo com “Intacto” i “28 semanas después”. El film viatja entre dos països. Mentre a Espanya, un nen veu com un personatge fantasmal i aterridor mira d’emportar-se’l de casa seva, una nena anglesa descobreix un vell conte sobre una home sense rostre, “carahueca” que busca una víctima a qui robar-li el seu. Només dir el nom del personatge, ella es convertirà en la seva pressa. Al final les dues històries tindran un nexe comú que segons el mateix director “planteja una resolució que connecta amb altre tipus d’espectador. La pel·lícula viatja del suspens i del fantàstic a l’emocional i familiar.”

Perquè sí, potser la dada més important a l’hora d’anar a veure “Intruders” és que encara que es plantegi com un film que navega entre la fantasia i l’ensurt, el desenllaç té més a veure amb el melodrama familiar. I precisament les arrels d’aquest desenllaç és el que crea sensació de fracàs i de pressa de pèl en l’espectador que no té ni idea a priori i que hagués volgut una altra resolució més espectacular, menys casolana, menys facilona vaja.

Amb tot la pel·lícula de Fresnadillo té una bona factura tècnica, aconsegueix en certs moments una bona atmosfera inquietat malgrat que no és un film original -hi ha moltes coses que us sonaran tòpiques o ja vistes en films del mateix gènere- però el film acaba resultant un pèl reiteratiu. Per altra banda el grup de personatges que deambulen pel film són, en part, creïbles però excessivament plans. No estan prou desenvolupats, l’espectador no els coneix prou i costa comprendre’ls. De fet estan expressament poc explicats per l’existència d’una trampa narrativa que facilita el desenllaç. Clive Owen (“Hijos de los hombres“) és el més creïble, mentre que la resta del repartiment sembla que es limiti a complir amb els seus personatges, en alguns casos un pèl desaprofitats com passa amb Daniel Brühl o Héctor Alterio.

En resum “Intruders” és una pel·lícula d’ensurts de les habituals, però també és un film amb trampa, una trampa de les que no fa gràcia quan es descobreix i que acaba deixant amb la sensació de pressa de pèl.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X