Crazy, Stupid, Love
7Valoració

Steve Carrell estrena productora pròpia (Carousel) amb “Crazy, Stupid, Love”, una atípica comèdia sobre l’amor en la que Carrell es reserva el paper protagonista. Estrenada a les nostres pantalles aquest cap de setmana, “Crazy, Stupid, Love” destaca especialment pel seu repartiment, que inclou entre d’altres a Julianne Moore, Marisa Tomei, Kevin Bacon, Emma Stone i un redescobert Ryan Gosling.

El film explica la història de Cal (Steve Carrell), un home que viu feliç una vida que funciona sense dedicar-hi massa. Casat des de l’adolescència i amb fills, un dia de sobte i sense preavís esdevé un fet que fa trontollar la seva fórmula de la felicitat, la seva estimada esposa l’esclafa que vol divorciar-se. A partir d’aquí haurà de plantejar-se la seva existència, clarificar quins són els seus sentiments i, molt important, tenir cura de sí mateix. Comptarà amb l’ajuda de Jacob (Ryan Gosling), un dandy amb molt d’èxit entre les dones, que coneix en un pub i que s’ofereix a ajudar-lo a trobar el seu estil. Segons paraules de Jacob, l’ajudarà a redescobrir la seva masculinitat.

Dirigida sense gaire emprempta pels gairebé desconeguts Glenn Ficarra i John Requa (tàndem responsable de “Philip Morris ¿Te Quiero!”), el film compta amb un cert alè indie força interessant, que s’agraeix i que es nota sobretot en la selecció d’una banda sonora que ben podria formar part d’un film d’Spike Jonze. Però l’essència del film té poc d’indie i sovint aborda el tema de l’amor d’una manera més “stupid” que “crazy”. De fet, el guió de Dan Fogelman, guionista regular de Pixar (“Cars“, “Bolt“, “Enredados“) i autor del guió de “Fred Claus, el hermano gamberro de Santa Claus“, té tants punt forts com dèbils. Entestat en reflectir l’amor des de tres perspectives diferents a través de tres històries/personatges, Fogelman ens descentra sovint de la interessant història capçal en una infructuosa estratagema que no només fa perdre força a la trama principal, la més adulta, sinó que a sobre impregna les tres històries de l’esperit “apte per a tots els públics” de la més infantil. De fet la manera en que estan lligades les històries resulta poc rítmica, fins i tot un pèl desconcertant, i és que els dards que es llancen semblen no tenir diana fixada. Trampes en el guió que perdonarem ja que condueixen no obstant a un dels moments més divertits del film, dels que, s’ha de dir, n’hi ha uns quants.

Així, els bons moments estan assegurats, sobretot per l’efectiu treball dels seus actors, des de Steve Carrell, que borda un paper que per altra banda està fet a mida; Julianne Moore, que l’ha agafat el gust a això de “fer el salt” de “dramèdia” en “dramèdia”; Emma Stone, amb la seva gràcia i simpatia sempre tan natural; una exagerada i molt divertida Marisa Tomei, i una sorpresa: Ryan Gosling, en un paper que l’allunya del raret Lars de “Lars y una chica de verdad” i el converteix en icona de la metro-sexualitat. No crec que triguem en veure’l en algun reportatge de GQ o Vogue.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies