Si la sala Sidecar i Black Joe Lewis tenen quelcom en comú és segurament l’esperit d’aquell lloc fosc i tendenciós on es barregen la suor i el whisky, el de l’ànima sortida de l’infern, pecadors d’un amor edulcorat, de cors trencats. I això és el millor que se m’acudeix per descriure el concert de Black Joe and The Honeybears d’ahir.

Perquè el què sortí del petit escenari fou una fusió de funk i blues posats al dia amb l’energia visceral de Black Joe Lewis. Els vuit membres de la banda, liderats per l’incontenible Joe Lewis, van irromperen a l’escena musical des de Austin (Texas) amb el seu nou disc “Scandalous” i el seu so decididament retro disposats a conquerir-se a sí mateixos. Amb les seves guitarres rítmiques, l’excel.lent secció de metall, el baix penetrant i aquest home que traspira energía per tots els poros al capdavant de tots.

Cadascun dels temes que abordaren fou un atac directe a l’estomac en forma de ritme endimoniat i una envejable capacitat per descriure la vida tal com és a través de les seves lletres. Ningú va trobar a faltar la comunicación eventual de Black Joe amb el públic, que al cap i a la fi, havia assistit a la sala per escoltar el blues, soul i funk característics del seu primer disc “Tell ‘Em What Your Name Is” i va rebre a les orelles el so d’un magnífic “Scandalous”. Un ventós i destripat R&B y soul, barrejat amb blues i tocs de rock’n’roll garatge. Però hi havia fins i tot quelcom més classic, una nutrida secció de vent que  embolcalla les cançons amb elegancia i molt de ritme.

El d’ahir fou un concert en dues parts. La primera bastant serena i professional, amb cançons de l’últim álbum com “Stop Breakin’Down” o la funky “Livin’In the Jungle”. La segona, perduda entre l’artístic i l’art de la improvització, amb hits com “Boggie”, que ha tingut tres finals, o la més esperada i literalment anunciada per Black Joe en perfecte castellà – Puta, te amo (“Bitch, I love you”).

Escoltant-los en concerts com el d’ahir, un suposa que l’esperit de Jimmy Hendrix és a les seves entranyes. I no va caldre esperar perquè Black Joe ho confirmés acabant una de les seves inflamables cançons tocant la guitarra amb la boca. I si d’això no en tenia dubte, quan vaig sentir un dels seus “yeah”, també vaig sentir que no havia sentit quelcom així des dels bons temps de James Brown. Aquesta veu esquinçada de Black Joe Lewis poseeix la dinamita d’un jove James Brown barrejat amb l’esperit perdut dels 60 encarnat per Jimmy Hendrix. Una conclusió atrevida de la que hauré d’esperar a veure si el temps em dóna la raó.

Al Sidecar, quan ja s’estava fregant les dues hores de concert, Joe Lewis anunciava “Ok people tree more songs”. I així va ser, tres temes més amb dues versions, una de les quals va ser de The Kingsmen, “Louie, Louie”. El públic, afamat d’aquest perillós cóctel de soul-funck-rock i  finalment saciat amb un bon àpat de ritmes esbojarrats, acomiadava el grup reclamant el retorn d’aquests músics infernals. I no van haver d’esperar ni cinc minuts perquè tornés a l’escenari Wilson Ticket, trencant el silenci amb els seus riffs de guitarra. Tocaren un bis més de quatre cançons i tots cap a casa. No hi ha temps per comiats i agraïments. Aquest és el seu estil i no necessiten més que això, una exhibició efectiva i talentosa, una fusió de música minimalista, catàrsica, racial, agressiva i quasi obscena, perfectament indicada per devorar la vida a queixalades i perdre la inocència.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada