Les veus de l’esperit

Per fi! El director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) Pablo González va inaugurar, amb un concert memorable, aquest cap de setmana, una nova temporada musical que comptarà amb cicles dedicats a Mozart i Wagner i amb una programació dedicada a revisar l’obra del compositor català Xavier Montsalvatge i els ballets russos.

Teníem ganes –després de l’obligatòria aturada estiuenca– de tornar-lo a veure davant del faristol. Per això, el públic de l’Auditori va rebre calorosament a un Pablo González més decidit que mai a continuar amb la seva encomiable tasca al capdavant de l’OBC. I la veritat és que l’inici no va poder ser més espectacular: per a l’ocasió, González i la seva orquestra van comptar amb la inestimable ajuda de l’Orfeó Català i del Cor Madrigal, a més de la llegendària contralt Ewa Podles, qui, amb la seva breu i commovedora aparició a escena, va arrencar els aplaudiments més grans de la nit. Més de 150 persones damunt d’un escenari que van fer vibrar d’emoció a tots els presents.

Sens dubte el gran encert de González va ser el de començar amb una atrevida programació dedicada a la música coral, que va combinar amb intel·ligència a dos autors tan radicalment diferents com Serguei Prokófiev i el més nostrat Xavier Montsalvatge.

Del primer, vàrem escoltar, en primer lloc, la seva primera simfonia, titllada habitualment de “clàssica” per la seva afinitat amb la música de Haydn; una influència insòlita en el (tot sovint) més experimental Prokófiev. L’OBC va brodar una depurada versió d’aquesta breu simfonia –amb prou feines quinze minuts– que homenatjava les maneres musicals del segle XVIII, al mateix temps que deixava entreveure l’esperit juganer d’un compositor que ben aviat cauria fascinat davant la fusió d’imatge i so propugnada per la factoria Disney. Després del descans, González ens va oferir un dels moments de major temperatura emocional en una recreació intensa i arrauxada de la música de la pel·lícula “Alexander Nevski”, que el compositor va crear per tal que S. M. Eisenstein afegís les imatges a posteriori. Es tracta d’una llarga cantata, característica de l’etapa en la qual Prokófiev va tornar a la URSS per il·lustrar musicalment les fites de la Revolució. Aquest va ser un període de treball especialment fecund pel compositor –abans que, com el propi Eisenstein, caigués en desgràcia i fos acusat de “formalista” per l’Administració–, en el qual va saber fondre amb saviesa la seva voluntat iconoclasta i l’amor a la melodia. Així, els crescendos del cor conviuen en els diversos moviments amb les estrebades  instrumentals que recorden l’esperit rupturista de la “música d’enginyeria”. Les explosions massives de sons van ser degudament aprofitades per un González en estat de gràcia, que va dirigir l’orquestra amb mestratge fins al clímax d’aplaudiments final.

Entremig d’aquestes dues composicions del geni rus, l’OBC ens va servir una peça delicada, desgraciadament poc coneguda a nivell internacional, que m’atreviria a qualificar de magistral: el “Cant espiritual” de Joan Maragall orquestrat per Montsalvatge. Un compositor que, com el rus, va mostrar el seu eclecticisme musical mitjançant l’assimilació d’una sèrie d’influències –del dodecatonisme a la música popular de les Antilles– que va abocar en una successió de músiques brillants com aquest cant o el “Calidoscopi simfònic” que podrem escoltar la setmana vinent.

Montsalvatge va saber copsar l’aire tràgic, rebel i alhora introspectiu i espiritual dels versos de Maragall a través de les aèries melodies vocals, que commouen com si fossin la veu de l’ànima del poeta,  i el to gairebé sepulcral de l’acompanyament de piano. Van ser moments colpidors que ens va recordar que també en aquest país va haver-hi compositors de talent com Mompou, Blancafort, Benejam o Montsalvatge, capaços d’emular en profunditat musical i esperit avantguardista a molts d’altres de major ressonància popular.

Va ser, doncs, una nit memorable que va servir de brillant tret de sortida de les moltes que vindran a continuació. Sense anar més lluny, el proper concert torna a l’Auditori l’Eiji Oue, l’anterior director de l’OBC, per enfrontar-se a un repertori que inclou a Berlioz, Bernstein i, Montsalvatge, és clar.



Programa:
Serguei Prokófiev. Simfonia núm. 1 en re major, op.25 “Clássica” (1916-1917)
Xavier Montsalvatge. Cant espiritual per a cor i orquestra (1957)
Serguei Prokófiev. Alexander Nevski, op. 78. Cantata per a contralt, cor i orquestra (1939)

Pàgina Auditori

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies