Josep Maria Benet i Jornet va voler reflectir el dia a dia dels patis de veïns de la Barcelona vella de 1962 a la seva primera obra teatral. Mig segle després, “Una vella, coneguda olor” torna als escenaris de la mà de Sergi Belbel per treure a passejar els records d’alguns i per mostrar a uns altres allò que només han sentit en converses de pares i àvies. El Teatre Nacional de Catalunya recupera aquesta petita joia del teatre català, tot un luxe per aquells que només havien pogut aproximar-se a l’obra llegint-la.
L’acció transcorre a un de tants patis de veïns -realment encertat a l’escenografia- on moltes famílies humils vivien, intentant sobreposar-se als temps de penúria i a les ferides que la Guerra Civil havia deixat per sempre en les seves vides. La protagonista de la història, Maria, és una encantadora jove plena de somnis i amb una intel·ligència que la fa destacar entre les noies de la seva edat, però que, alhora, la fa inconformista amb les circumstàncies que li ha tocat viure. La seva mare, interpretada per una molt encertada Mercè Arànega, és una vídua que treballa de sol a sol, sacsejada per la cruesa de la vida, que ha decidit acceptar les dificultats en silenci per tirar endavant. L’actitud de la seva filla, amb aspiracions de progrés lluny del barri i deliris ingenus de felicitat, l’angoixa alhora que li fa patir pel futur de totes dues.
Durant l’hora i vint minuts que dura l’obra, s’estableix una dinàmica de tensions entre mare i filla que retracta a la perfecció la insatisfacció que els éssers humans experimentem quan ens trobem fora de lloc. Maria, interpretada per Sara Espígul, porta anys somiant amb abandonar el barri, fins i tot va estar a punt d’ordenar-se monja per evitar, com fos, viure entre els crits, les xafarderies i la misèria d’una comunitat de veïns típica de la postguerra. La seva mare lluita per treure-li del cap tots aquests pensaments i protegir-la de la decepció que, sens dubte, tots hem sentit quan ens adonem que les nostres metes s’allunyen sense remei.
Aquesta idea de frustració irremeiable es reflecteix molt bé amb els problemes de la Barcelona d’aquell moment. Els anys ’60 van ser moments de reordenació urbanística, les grans avingudes es projectaven per sobre dels barris vells per facilitar la circulació dels vehicles. La notícia de l’enderroc del barri on hi viu la Maria provoca indignació a tot el veïnat i, en canvi, a ella li omple d’esperança l’esperit; creu, ingènuament, que la desaparició del seu barri simbolitzarà també la dels seus problemes. Encara no ha après que ni la seva intel·ligència, ni la seva bellesa, ni les seves il·lusions canviaran la realitat de la classe a la què pertany.
“Una vella, coneguda olor” és una història de frustració, però també de convivència i generositat. Els inquil·lins dels antics patis es veien obligats a compartir part de la seva vida amb el veïnat i, tot i que l’obra retracta moments durs, també hi ha cabuda per l’humor; amb ell els problemes ens fan menys mal.
Es pot veure a: Teatre Nacional de Catalunya
Text: Josep Maria Benet i Jornet
Intèrprets: Pep Ambrós, Mercè Aránega, Imma Colomer, Sara Espígul, Borja Espinosa, Maife Gil, Gemma Martínez, Quimet Pla, Fina Rius i Pau Roca.
Envía una resposta