Alguna vegada us heu trobat escoltant i ballant involuntàriament cançons com “Paparazzi” de Lady Gaga “Not a Girl” de Britney Spears o “Umbrella” de Rihanna? Jo simplement no. Però confesso que ahir ho vaig fer de forma tant per inercia que, poseit per una divertida mescla d’armonies surf i cors Motown refrescants portats al twist o el pop més retro, no me’n vaig adonar fins que ja havia acabat el concert.

Tot va començar quan The Baseballs pujaven a l’escenari un dijous de finals d’estiu a la sala Razzmatazz. “Ladies and gentlemen here you have The Baseballs”, laca, pintes de butxaca, rombos, colls alts,… ballar al so d’aquesta autèntica febre ‘fifties’ que asola Europa de la mà de Sam, Digger, Basti i les seves divertides versions de hits actuals en clau de rockabilly.

Això és bàsicament el que vam poder veure ahir, en una sala 2 del Razz plena, amb els entusiastes berlinesos sobre l’escenari, amb bones vibracions fluint cap al públic enmig de molta calor. Però l’única pregunta que em feia en sortir, després de dues hores bojes de Rock’n’roll era si el que acabava d’escoltar era més que una revolució de l’art musical contemporani. O si al final no passava d’un intent frustrat amb un so ja molt portat per les masses generalistes. Sí, totes les versions que van tocar son altament comercials, no n’hi ha dubte. Però aquesta transformació al pur estil rocker sona bé, molt bé. Com si pintessis una foto i li aportessis el teu art personal amb aquarela a un instant sublim. Prova d’això és la seva coneguda trajectòria.Porten 4 anys omplint les orelles dels seus seguidors d’autèntica energia, amb aquesta varietat rude del country que es coneix com a hillbilly music, tant famosa als anys 40 i 50.

Aquests berlinesos s’atreveixen ammb tot el que els soni més comercial i metamorfosegen la seva sonoritat portant-la a l’extrem de la perfecció. Es inevitable moure el cos. Ahir, perdut entre la marea de gent, m’adonava que no fa falta ser molt sofisticat per fer coses bones, n’hi ha prou d’estar atent. I ells ho estan.

Amb tres àlbums a les esquenes, no paren de sorprendre. Al 2009 es van llençar al mercat amb “Strike!” un èxit indiscutible a Alemanya, Suïssa, Finlàndia… Al 2010 el seguí “Strike Back” i al 2011 “Strings ‘n’ Stripes”. Després de la seva actuació en directe d’ahir potser estem davant d’un dels grups més retro del panorama actual. Fidels a l’època en què pretenen situar-se, incloent fins al mínim detall en les seves coreografíes, transmeten als seus fans una imatge perduda en el temps que tothom desespera per tornar a viure.

No hi ha dubte que The Baseballs tenen molt clar on es volen situar dins del panorama musical, encara que pugui ser una banda de moda que en els propers anys perdi el sentit. Pot ser que sí o pot ser que no. El que sí tinc clar és que han tingut l’atreviment d’agafar uns quants hits ja massa sonats i molestos i convertir-los en quelcom completament nou. I a més, les seves cançons originals (de les que només en van tocar una) representen un potencial enorme de cara al seu futur pròxim.

N’hi ha prou d’escoltar el seu hit més sonat, “Umbrella”, penúltima cançó de la nit. Mentre la sentia, recordava aquella nit perduda en el temos en que em vaig apropar al dj del bar El Local per peguntar-li: “Què es això que sona?” i ell em contestava ple de satisfacció, “The Baseballs”.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies