Des de l’aparició del 3D en el cinema comercial ens hem acostumat a veure aquesta tecnologia aplicada a l’acció i el terror. Ara Wim Wenders ens proposa el que s’ha etiquetat com “la primera pel·lícula d’autor en 3D” per fer-nos partícips de l’art de la ballarina i coreògrafa Pina Bausch.
Ja feia dues dècades que Wenders i Bausch parlaven de fer una pel·lícula sobre la dansa contemporània, però al 2009, quan estaven a punt de començar a rodar, ella va morir. Wenders va decidir tirar endavant el projecte, dedicar-li el film, i mostrar per una banda les coreografies que havien triat entre els dos i, per altra, unes pinzellades de com era a través dels breus testimonis dels membres de la companyia Tanztheater Wuppertal.
Així, “Pina 3D” no és un documental a l’ús que segueix la trajectòria vital de l’artista sino que ens permet fer-nos una imatge de tota la seva dimensió a través de la seva obra i d’inserts amb declaracions molt curtes, en primer pla davant la càmera, d’aquells que hi van conviure i aprendre’n dia a dia. És un film a estones divertit, a estones trist, a estones pertorbador i a estones sensual però sempre una experiència cinematogràfica intensa, retratant les emocions humanes a través de la dansa. Una dansa que aquí es dona la mà amb els avenços tecnològics per mostrar-se magnificant els moviments, ampliant els espais interiors o exteriors on la companyia balla, intensificant els colors i augmentant el poder dels elements que intervenen en les coreografies, des d’aigua a sorra, arbres, cadires o pedres.
I sobretot, en aquest cas, Wim Wenders utilitza les tres dimensions per carregar-se directament l’espai que normalment separa els que són dalt i els que són a baix de l’escenari d’un teatre. I així ens introdueix al mig de les coreografies i el seu joc de l’espai escènic.
El “però” que se li pot posar a la pel·lícula és que no sigui un plat per tothom. La manera d’entendre la dansa i la vida de Pina Bausch era peculiar i trencadora i a qui no li interessi aquesta forma de dansa i la seva forma d’expressió d’emocions en moviment, el film se li podrà fer repetitiu, pesat i fins i tot incomprensible. Però ni tan sols així, se li pot negar el poder visual que té i la lliçó que imparteix en el fons i en la forma sobre la manera de fer de la persona que l’ha inspirada i l’empremta que va deixar en els seus companys.
Envía una resposta