És completament lícit fer servir la comèdia per analitzar un problema complex, fins i tot un drama sagnant. Hi ha molts exemples que demostren que la comèdia és un gènere excel·lent per fer crítica social o per exposar opinions que la correcció política no permet. Però tractar un tema com el terrorisme islàmic des de la comèdia més esbojarrada ja és una cosa completament diferent.
Four Lions ens presenta a un grup de musulmans extremistes britànics que s’uneixen per formar una unitat terrorista a Anglaterra. Tot i que es tracta de persones sense preparació i un objectiu específic, el seu pla és autoinmolar-se com una manera de propagar el seu missatge.
Es tracta d’una història que amaga una mescla de gèneres i temàtiques que funciona relativament durant la primera hora de la pel·lícula però que en la segona part trontolla per totes bandes. El director intenta tractar el tema del terrorisme islàmic des de la comèdia més boja, amb violència incontrolada i lluny del que seria propi del sentit comú; a la vegada, vol presentar els personatges de manera propera, fent entendre les seves situacions personals; per últim, pretén criticar o retratar totes les parts del conflicte: els terroristes, els musulmans no terroristes i la policia i les autoritats. Per suposat que el que persegueix Chris Morris en la seva primera pel·lícula és lloable en concepte, però no ho és tant quan es visiona el resultat final.
La part còmica és contínua, amb diàlegs ràpids i surrealistes, i acaba per cansar i deixar de fer gràcia. A mesura que avança la pel·lícula els personatges estan cada cop més desdibuixats i resulten més increïbles. El desconcert és total quan ens apropem a la part final i comencem a entreveure el tràgic final dels personatges, quan el somriure és congela i no saps el que pensar. Possiblement era l’objectiu del director però això no fa que sigui més convincent.
Four Lions és una pel·lícula amb bones intencions però desencertada, que vol aproximar-se al tema del terrorisme des d’una perspectiva còmica que serveixi per poder criticar a tots els jugadors d’aquest drama tan real. I sí, a estones ho aconsegueix deixant en evidència a tothom però quan acaba la pel·lícula, un no pot evitar sentir-se una mica malament. I sense massa elements que convidin a la reflexió.
Envía una resposta