Cop de Rock
8Valoració

Dagoll Dagom inaugura la temporada del Teatre Victòria de Barcelona amb “Cop de Rock”, un musical que ret un sentit homenatge al fenomen que durant els anys 90 fou conegut com a “rock català”. Sopa de Cabra, Els Pets, Sau, Pep Sala, Lax’n’Busto, Brams, Bars, Glaucs, Whiskyn’s, Elèctrica Dharma, Duble Buble, Ja t’ho diré i Marc Parrot vesteixen la banda sonora d’aquest “concert dramatitzat”.

Si en una cosa tenen experiència els de la Companyia Dagoll Dagom és en fer musicals. I és que quan aquest gènere encara no havia sortit de la Gran Via madrilenya i ens sonava a rara avis, en Joan Lluis Bozzo ja feia ballar i cantar als seus actors i un bon grapat d’espectadors entonaven el “Perquè he plorat”, “T’odio, amor meu” o “Flor de nit”. Però els anys passen, i després de recuperar i representar novament alguns dels seus musicals més celebrats, tocava renovar-se o morir, fent un gir cap a les tendències d’avui dia com són les dels musicals de gran format. Perquè de ganes, mitjans i talent en hi ha.

Cop de Rock” és la història d’amor de Roc (Roger Berruezo) i Lluna (Mariona Castillo), un argument que tot i que en molts moments cau en tots els tòpics de “noi coneix a noia”, enganxa al públic des del primer moment, tant per la intensitat que va agafant la història –sobretot a la segona part de l’espectacle- com per la banda sonora que genera una catarsi col·lectiva en moltes de les escenes. Roc i Lluna no representen en cap moment la generació que va créixer amb el “rock català”, sinó que són l’excusa i l’eix sobre el qual gira tot aquest imaginari col·lectiu. La història no és cap biopic de cap dels grups que van formar part d’aquest fenomen –remarcades són les absències dels Sangtraït i dels Umpah Pa-, sinó un homenatge i una mirada plena d’admiració creada a partir de cinquanta-tres cançons –triades entre moltes altres- que tots recordem.

Un dels vents que bufa  a favor de “Cop de Rock” és el seu públic. L’entrega és total quan els protagonistes canten algunes de les cançons mítiques d’aquells anys (L’Empordà, Mai Trobaràs, Bon dia, Trepitja Fort, El Tren de Mitjanit…). També quan el text regala algunes bones dosis d’humor força ocorrent o en els moments més reivindicatius que fan referència a la nostra llengua. Tot plegat un encert que fa que els espectadors s’ho passin d’allò més bé, sabent combinar totes les escenes a la perfecció. Esmentar també el bon treball dels actors i ballarins que aguanten tota l’obra i transmeten energia per totes bandes. Inestimable també la col·laboració de Llorenç Santamaria fent el paper del pare d’en Roc, vell rocker ja retirat de l’escenari.

I capítol apart l’escenografia. Una plataforma giratòria per la qual s’arrosseguen tots els escenaris i dues grans pedres que ens situen en un conegut poble de platja de l’Empordà i que en alguns moments serveixen com a reflectors d’imatges. La plataforma ens dóna alhora sensació de moviment físic i temporal, contribuint també a donar més dinamisme a les coreografies dels ballarins.

Sens dubte una gran proposta que esperem que tingui una llarga temporada al Paral·lel de Barcelona.


Es pot veure a: Teatre Victòria
Text: Joan Lluís Bozzo
Intèrprets: Roger Berruezo, Mariona Castillo, Ona Pla, Paula Vives, Jofre Borràs, Albert Martinez, Miquel Malirach, Monica Vives, Eva Felicidad, Ingrid Domenech, Ana Escrivà, Jorge Velasco, Nico Baumgartner, Jordi Perramón, Pablo Ibañez i Llorenç Santamaria

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies