Johnny Marco és un actor de mitjana edat que ja comença a experimentar els primers símptomes de decadència. Una vida plena d’alcohol, festes i sexe esporàdic no pot amagar l’eterna insatisfacció. Quan la seva filla Cleo, una pre-adolescent intel·ligent i desperta, comença a viure amb ell, Johnny es qüestionarà la importància de les coses i el poc significat de la seva existència.
Sofia Coppola ens presenta una pel·lícula amb dos temes principals que es desenvolupen al llarg del metratge. D’una banda, la directora construeix un món de relacions intuïdes entre un pare i una filla que progressivament retroben uns llaços que se suposaven perduts. És un relació còmplice que s’endevina bona però molt marcada per la ruptura entre els pares. En segon lloc, Coppola ens parla de la insatisfacció que provoca perseguir una vida boja on tothom fa el que dius però el que fas no té una implicació positiva per a ningú. Utilitza a un actor tipus (un home dur, acostumat a l’acció dintre i fora de la pantalla i a les conquestes fàcils) per presentar la banalització d’un estil de vida i d’unes formes d’entendre l’èxit i la felicitat que, en realitat, porten a una sensació de fracàs permanent.
La història i les intencions de Coppola són bones però és el seu propi estil creatiu el que afecta negativament a molts dels objectius de la pel·lícula. Un excés de mirades i silencis, un desplegament continu d’insinuacions i un final indefinit amaguen por. Por d’aprofundir en els dos personatges, de convertir-los en éssers reals amb sentiments explícits i relacions ben traçades. Por de donar a aquests personatges massa llibertat i que vulguin abandonar una pel·lícula on l’estètica és més important que el fons. Es retraten moments perfectes i una successió de llocs meravellosos però el més important, el creixement dels personatges i la visió preclara de les seves relacions, és considerat un element secundari. No és cap delicte jugar amb la subtilesa si l’espectador troba alguna cosa més quan mira més enllà de les precioses postals quotidianament extravagants que dibuixa Coppola. Si no és així, l’autor està fent trampes i a Somewhere en trobem moltes.
Afortunadament Sofia Coppola sap treballar amb els actors i aquests fan una bona feina, especialment Elle Fanning que a poc a poc s’està convertint-se en una d’aquelles presències que hipnotitzen, meravellen i a les que esperen una gran quantitat de grans projectes. Stephen Dorff està bastant correcte dintre de les seves limitacions i com a mínim s’esforça per expressar sentiments i una contínua actitud depressiva que ajuda a entrar en la pel·lícula.
Sofia Coppola té molts seguidors i un estil perfectament definit que ha funcionat bé a Las Vírgenes Suicidas o Lost in Translation. El problema de Somewhere és que el seu estil està excessivament present i el ritme és massa pausat posant contínuament entrebancs al desenvolupament de la història i els personatges. No obstant, té una estètica molt cuidada i ofereix un treball dels actors més que correcte. Si busqueu un producte molt diferent al que es troba habitualment al cinema o sou fans de la directora, és la vostra pel·lícula. En cas contrari, trieu un títol completament diferent de la cartellera.
Envía una resposta