No habrá paz para los malvados
6Valoració

La nova pel·lícula d’Enrique Urbizu va ser una de les favorites de la crítica en l’últim Festival de Sant Sebastià, si bé finalment el Jurat no li va atorgar cap premi. Cinema negre cru i directe protagonitzat per José Coronado, Rodolfo Sancho, Juanjo Artero i la cantant de Delafé y las flores azules, Helena Miquel.

En l’any 2002, el bilbaí Enrique Urbizu va demostrar amb “La caja 507” que era possible fer bon cinema negre a Espanya. Que era possible traslladar amb dignitat un gènere tan nord-americà com el policíac a Andalusia. I en aquesta ocasió torna al gènere amb una pel·lícula crua i aspra, amb un thriller nu i directe.

Santos Trinidad, interpretat per José Coronado, és un inspector de fosc passat que estant molt borratxo es veu involucrat en un triple assassinat. Un testimoni aconsegueix escapar i podria incriminar-lo. Santos emprèn una investigació destinada a localitzar i a eliminar al testimoni. Mentrestant, la jutge Chacón, encarregada de la investigació del triple crim, avança meticulosament en la recerca de l’assassí. Ambdós descobriran molt aviat que el que semblava un simple cas de tràfic de drogues és, en realitat, alguna cosa molt més perillós.

“No habrá paz para los malvados” és un exercici d’estil per a cinèfils i afeccionats al thriller en el qual Urbizu demostra el seu domini de la posada en escena, de l’enquadrament i dels moviments de càmera per a transmetre l’atmosfera insana i sòrdida en la qual viu Sants Trinitat. Amb classe i presència.

El problema és que a Enrique Urbizu i a Michel Gaztambide se’ls ha anat una mica la mà en l’estilització del seu guió, en l’eliminació de tot el que consideraven superflu. I la pel·lícula acaba sent la simple successió d’uns fets. Amb pols ferm, però alguna cosa monòtona i uniforme. Sense parar-se a donar massa explicacions sobre els les seves causes o de les seves conseqüències. Sense detenir-se a presentar-nos als personatges. Fa l’efecte de amagar el cop contínuament sense acabar mai d’executar-lo. Que sempre està a punt de passar alguna cosa, però sense arribar a ocórrer en tota la seva gravetat. Gairebé dues hores de anticlímax, que no acaba d’enganxar a l’espectador.

Les principals víctimes d’aquesta estilització són els personatges. El guió ens dóna molt poques pistes sobre les seves vides, les seves motivacions, el seu passat. I amb l’excepció de Santos Trinidad, la resta es queden en mers arquetips pels quals és difícil sentir empatia i amb els quals han de bregar els actors que els interpreten sense aconseguir dotar-los de la credibilitat necessària. I ‘“No habrá paz para los malvados” s’acaba convertint en una història de persecucions, investigacions paral·leles, assassinats, morts, tocs de western i referències al terrorisme islamista que passa a uns perfectes desconeguts.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies