“Amor se escribe sin hache” d’Enrique Jardiel Poncela

"Amor se escribe sin hache" d'Enrique Jardiel Poncela

2011-09-26

10Valoració

L’editorial Blakie Books recupera la primera novel·la de l’extraordinari escriptor Enrique Jardiel Poncela, “Amor se escribe sin hache”. L’humor extravagant es barreja amb una bona dosi de situacions i reflexions absurdes per donar un resultat aclaparant: una lectura compulsiva, interrompuda constantment per les nombroses rialles que, línia rere línia, l’autor aconsegueix arrencar-li al lector. Tant debò moltes de les comèdies que avui es fan, sigui a la televisió o al cinema, tinguessin la qualitat d’aquesta òpera prima.

Publicada per primer cop al 1928, “Amor se escribre sin hache” representa una paròdia a les novel·les romàntiques de manual, on la magnificència desmesurada del sentiments pot amb qualsevol adversitat i l’amor acaba triomfant d’una manera absoluta, sense cap mena de fissura, per la parella protagonista. Jardiel Poncela riu d’aquest concepte color pastel mitjançant una història fragmentada, interrompuda innombrables cops amb situacions delirants i exageracions inversemblants que freguen, si més no, la brillantés de la realitat més terrenal: l’absurd.

El començament és tota una declaració d’intencions, el mateix autor demana obertament al lector que deixi l’exemplar que acaba de comprar a algun conegut per veure’s en l’obligació de comprar-ne un de nou i, així, contribuir al seu enriquiment personal. Seguidament, Jardiel Poncela s’escriu el seu pròleg i aprofita per fer una descripció detallada del seu aspecte físic per si alguna dona, tot i que ell mateix afirma no ser molt agraït, està interessada en intimar amb ell.

La història de la novel·la se centra en les desventures que corren Lady Sylvia Brums i Elías Pérez Seltz, més conegut com “Zambombo”. Lady Brums és una jove bellíssima a la què el destí deixa vídua i amb una fortuna per herència. La seva afició és col·leccionar amants front als ulls del seu tercer marit, activitat que passa a convertir-se en el seu objectiu vital al llarg de tota la novel·la. D’altra banda, Zambombo és un home infeliç i en crisi, que cau víctima d’una estratègia ideada per Lady Brums per augmentar el seu nombre de conquestes que, darrerament, ha descendit. Els encants femenins de Sylvia Brums dominen la voluntat de Zambombo, qui protagonitza alguns dels episodis més delirants de la narració, amb l’únic objectiu de complaure els desitjos d’una dona que el torna, literalment, boig. Parafrasejant al mateix Poncela al seu llibre Máximas mínimas, sembla que per Zambombo “La vida es como una mujer muy querida que no se portase bien con nosotros: todos los días nos haríamos el propósito de abandonarla y nunca nos encontraríamos con fuerzas suficientes para ello”.

La contemporaneïtat que irradia Amor se escribe sin hache -escrita al 1928, com ja hem dit abans- sobrepassa quantitat d’obres escrites al llarg dels quasi vuitanta-cinc anys que ens separen de la seva primera edició. El llibre desborda una narrativa molt dinàmica i reflecteix una gran llibertat de l’autor, que introdueix al mig del text elements diversos como dibuixos, anuncis de conyac, converses en anglès o francès, operacions matemàtiques o el què calgués per dotar de vida i personalitat un text pel que el temps sembla no haver-hi passat gaire.

Enrique Jardiel Poncela junt amb els seus amics i també escriptors Edgar Neville, Ramón Gómez de la Serna o Miguel Mihura conformen una generació brillant dins de la literatura espanyola que, avui, compta amb un escàs reconeixement al seu país d’origen. Aquests genis, que fins i tot van arribar a treballar a Hollywood, són grans desconeguts per molts dels lectors contemporanis, la qual cosa reflecteix una manca preocupant de respecte per la qualitat dels nostres artistes. Jardiel Poncela representa un exemple clar d’aquesta injustícia: el seu estil fresc i innovador sembla quasi tan trencador como ho va ser Andy Warhol als ’60 o Samuel Beckett amb la seva arxiconeguda Esperando a Godot (1952), la diferència la trobem al reconeixement que a Espanya es fa d’uns però, malauradament, no de l’altre. Pot ser l’epitafi de Poncela sigui la millor contestació cap a aquesta inexplicable actitud nostra: “Si queréis los mejores elegios, moríos”.

Continuant amb la crida que Enrique Jardiel Poncela fa al començament del llibre, animo a tot qui estigui interessat en la bona literatura que es faci amb un exemplar i, si decideix regalar-lo, que no dubti en fer-se amb un altre, perquè mai no està demés tenir una bona novel·la a mà.