No hi ha festival de cine que es valori en què el palmarés no generi enceses divisions d’opinió, i el de San Sebastián d’enguany no podia ser menys. Encara que crítica i públic ens passem setmana i mitja a les sales fent travesses i llistes sobre els films que es mereixen un guardó, al final el criteri que impera és el del jurat i aquests per definició solen ser enemics de l’esperat i aprobat per l’audiència.
Ahir a la nit, i canviant el ritual d’edicions anteriors, es van entregar les conxes del Festival de Cine de San Sebastián en una gala retransmesa en directe on els guanyadors i el públic van anar descobrint els premiats alhora.
Millor Pel.lícula: ‘Los pasos dobles‘ de Isaki Lacuesta
Fei nou anys de la última Conxa d’Or otorgada a una pel.lícula espanyola (“Los lunes al sol”) i en aquesta 59 edició, el màxim guardó s’ha tornat a quedar a casa. Tot i haver estat un dels films més vilipendiats per la crítica després de les seves projeccions i havent rebut qualificatius que anaven des de “cine Cuesta arriba” a “cine ilegible”, el jurat presidit per Frances McDormand ha vist en “Los pasos dobles” la millor pel.lícula a competició.
Amb el seu cinema arriscat i difícil, el català Isaki Lacuesta té una excel.lent relació amb el Festival de San Sebastián, on ja va recollir l’any passat el premi Fipresci amb ‘Los condenados‘ i aquest any presentava dues pel.lícules agermanades en la trama: ‘Los pasos dobles‘ i ‘Cuaderno de barro‘. La que li ha valgut la Conxa d’Or realitza un viatge a Mali de la mà de l’artista Miquel Barceló i segueix la búsqueda de las pintures enterrades del francès François Augiréras entre llegendes africanes, jocs de màscares i imatges abstractes. La pel.lícula ja ha iniciat el seu recorregut per les sales comercials, on el públic podrà acabar de decidir si està més d’acord amb els crítics del festival o amb els membres del jurat.
Premi Especial del Jurat: ‘Le skylab‘ de Julie Delpy
A banda dels premis obligats, el jurat ha volgut tenir una menció especial que ha otorgat a l’actriu i directora francesa Julie Delpy pel seu film ‘Le Skylab‘. En aquesta menció, el jurat ha volgut destacar el bon treball conjunt de la realitzadora i tot el seu repartiment coral per posar en imatges un divertit viatge a la infància a través del retrat d’una reunió familiar.
Millor Director: Filippos Tsitos per ‘Unfair World‘
Millor Actor: Antonis Kafetzopoulos per ‘Unfair World‘
També ha estat majúscula la sorpresa del doblet aconseguit per ‘Adikos Kosmos (Unfair World)‘ un altre dels films vistos que anaven a la cua de les valoracions de la crítica i que ha acabat essent dels més premiats. Filippos Tsitos, que es va estrenar com a director al 2001 amb “Sweet Home“, presentada a la Berlinale, ha estat reconegut com el millor realitzador. En recollir el premi, Tsitos no s’ha estat de recordar el difícil que és fer cinema en la situació de crisi que està atravessant Grècia, i espera que guardons com aquest siguin un impuls per la continuitat del setè art al seu país.
Per altra banda, segons els pronòstics, la Conxa de Plata al millor actor havia de ser un duel entre dos policies dolents, el de Jose Coronado a ‘No habrá paz para los malvados‘ i el de Woody Harrelson a ‘Rampart‘. Però finalment ni l’un ni l’altre, el jurat s’ha decantat pel grec Antonis Kafetzopoulos. Aquest ja havia recollit un premi a la interpretació per la seva participació en la última pel.lícula de Filippos Tsitos, “Akadimia Platonos“. Aquest cop, a ‘Unfair world‘, el paper que li ha valgut el reconeixement és el d’un interrogador de la policia que un dia decideix perdonar a aquells a qui la vida ha tractat injustament.
Millor Actriu: María León per ‘La voz dormida’
Si que ha estat coherent amb el clam popular el premi a la millor actriu que ja des de la projecció de la pel.lícula de Benito Zambrano ‘La voz dormida‘ es reclamava per la sevillana María León. El seu paper al film és el de Pepita, una jove cordobesa que viatja a Madrid en l’Espanya de la postguerra civil per veure a la seva germana Hortensia, tancada a la presó franquista de Las Ventas per sospitosa d’haver estat membre d’una organització d’esquerres.
En recollir el premi, María León no ha oblidat la seva companya de repartiment i germana a la pel.lícula, Inma Cuesta, amb qui assegura que s’hauria d’haver repartit el premi. Per evitar que es repeteixi la situació els productors del film ja han anunciat que les presentaran a les dues a les candidatures als Goya, una com a protagonista i l’altra com a actriu revelació. ‘La voz dormida‘, que es basa en la novel.la homònima de Dulce Chacón, és una de les tres postulades per l’Acadèmia per presentar-se als Oscars de l’any vinent en representació d’Espanya.
Millor Guió: ‘Kiseki‘ de Hirokazu Kore-eda
El premi al millor guió per “Kiseki” (Milagro) va sonar a premi de consolació per la que s’havia considerat una de les cintes més destacades a competició aquest any. Ja en la seva participació anterior al 2008 amb ‘Still walking‘ el director japonès Hirokazu Kore-eda partia com a favorit a les travesses i va marxat de buit. Aquest any va confessar als periodistes a la sala de premsa que es quedaria fins al final del festival a veure si això li portava sort de cara als premis, però finalment s’ha hagut de confirmar amb el premi al guió.
Amb ‘Kiseki‘ va aconseguir emocionar al públic amb aquesta història sobre dos germans separats després del divorci dels seus pares que decideixen trobar-se a mig camí i anar a demanar desitjos en el punt on es creuen els trens bala que recorren el Japó. Una història protagonitzada per un grup de nens entre 10 i 12 anys que recorda l’aire de pel.lícules d’aventures infantils dels 80 ara tant de moda però des del punt de vista asiàtic.
Millor Fotografia: ‘Happy End‘
En l’apartat de la cinematografia, el premi ha estat per la sueca ‘Happy End‘ de Björn Runge, una història sobre personatges atrapats en un moment autodestructiu de la seva vida: una professora d’autoescola, el seu fill pintor, la noia de fer feines i el nòvio d’aquesta, un maltractador depressiu. La llum i el color tenen un paper clau en l’aspecte visual de la pel.lícula i en recollir el guardó, Ulf Brantas així ho ha reconegut mentre donava les gràcies per haver estat premiat en una categoria que no tots els festivals de cine tenen el detall d’incloure als seus guardons.
Premi Nous Directors: ‘The river used to be a man‘
A San Sebastián també hi ha un jurat especial dedicat a premiar les primeres o segones pel.lícules de nous realitzadors. El d’aquest any, presidit per l’escriptor i crític Jonathan Rosenbaum, s’ha fixat en l’ópera prima de l’alemany Jan Zabeil, ‘The river used to be a man‘.
En el seu primer llargmetratge, Zabeil explica la història d’un jove que viatja a Àfrica i després de conèixer un pescador que l’endinsa en territori verge, comença un periple aïllat de la civilització en el què s’haurà d’enfrontar a perills externs i pors internes.
Premi del públic: ‘The artist’
En la votació popular la vencedora ha estat ‘The artist‘ del francès Michel Hazanavicius, qui a última hora va aconseguir desbancar a Nadine Labaki i la seva ‘Et maintenant on va ou?‘ que es mantenia al capdamunt de les preferències del públic des de l’inici del festival.
‘The artist‘ és un homenatge al cinema mut que ens transporta al Hollywood de 1927 on la irrupció del cinema sonor condemna la carrera d’un actor estrella del cinema mut. Un tema que ja han tocat grans clàssics com “El crepúsculo de los dioses (Sunset Boulevard), (1950) o “Cantando bajo la lluvia” (1952), però que ara Hazanavicius torna a explicar en una pel.lícula sense so. Un film amb una proposta peculiar que compta amb un repartiment encapçalat per John Goodman, James Cromwell, Penelope Ann Miller i Jean Dujardin.
Premi Horizontes Latinos:”Las Acacias”
La pel.lícula argentina de Pablo Giorgelli, ‘Las acacias‘, que ja havia recollit el premi Càmera d’Or a Cannes, ha estat premiada amb 35 mil euros i el reconeixement al millor film produït a llatinoamèrica.
Premi Fipresci: “Sangue do meu sangue”
I finalment, l’associació de crítics que otorga el premi Fipresci s’ha decantat per la portuguesa “Sangre de mi sangre” de Joao Canijo, un dur retrat familiar narrat ens plans secuencia que sovint combinen més d’una acció davant dels ulls de l’espectador.
Envía una resposta