Avui el cinema nacional tornava a la secció oficial de la mà de Benito Zambrano i el seu drama femení en la postguerra espanyola, “La voz dormida”, adaptació de la novela homònima de Dulce Chacón.

I ja des d’abans d’entrar a la sala, la pregunta de sempre, “realment fa falta una altra pel.lícula centrada als anys de la Guerra Civil, tema ja tractat de sobres a la filmografia espanyola?” Els vicis en que cauen els qui com Aranda (“Libertarias”), Emilio Martínez Lázaro (“13 rosas”) i tants altres ja ho havien fet abans, inclouen personatges ensucrats, amors impossibles i obstinats malgrat els obstacles, i els estereotips amb què els guions castiguen a rojos i nacionals. Però en el cas de Zambrano, si bé no s’escapa al 100% d’aquest caure en el de sempre, almenys presenta una proposta molt més acurada i de millor resultat que les seves predecessores. Precisament quan se li ha preguntat a la roda de premsa sobre quina diferencia aportava el seu film sobre les tantes altres que han revisitat aquella època ha remarcat el focus de la novel.la en la vida dels empresonats: “Per a molts presos i preses, la presó era una trinxera més des d’on seguir lluitant per la República i les idees. A les presons, lluny d’acceptar la derrota, es on hi havia més vida política.

Les protagonistes de "La voz dormida" i Maria Leon en una imatge del film

L’argument ens trasllada a l’any 1940 i gira entorn a dues germanes, Pepita i Hortensia. Hortensia (Inma Cuesta), embarassada, es troba empresonada pel seu compromís polític en una presó de Madrid, mentre que la innocent Pepita (Maria León) es trasllada des de Còrdova per poder visitar-la i fer tots els possibles perquè li sigui entregat el nadó un cop hagi nascut. Zambrano opta per repartir el pes argumental entre aquests dos personatges, el de la mare empresonada que malgrat tot manté els seus ideals i la seva dignitat i el de la jove de poble nouvinguda a la capital que s’enamora d’un maqui a la clandestinitat.

I si almenys alguna cosa bona ha suposat el passi de la pel.lícula és el descobriment del talent de la jove Maria León (germana de Paco León) que amb la seva interpretació i captivadora mirada des de la pantalla ha convençut una gran majoria per postular-se com a ferma candidata al premi a la millor actriu del festival.

També d’una època crucial al seu país, però d’una manera molt més subtil ens parla Wang Xiao-shuai sobre els anys de la Revolució Cultural xinesa a “11 Flowers“. El director de “Las bicicletas de Pekín” observa aquí els canvis a la Xina a través de la mirada d’un nen que obté l’honor de ser escollit a la seva escola per dirigir els exercicis de gimnàsia que fan els alumnes als matins, tasca per la qual necessitarà conseguir una camisa nova. Ell i els seus amics, seran testimonis de com la vida en el seu entorn rural veu arribar els efectes del moviment promogut per Mao i el poder comunista als anys 60, quan descobreixen un fugitiu per assassinat a qui decideixen ocultar de la policia. Una opció pel punt de vista infantil que el realitzador admet haver buscat per diferenciar-se de la manera com els seus compatriotes solen retratar la historia del país: “Normalment els films sobre la història de la Xina són molt grans. Però jo penso que cada persona té les seves petites històries.

El director i el jove protagonista de "11 Flowers"

La pel.lícula té aquell tempo pausat i a la vegada narrativament dinàmic d’una corrent de cinema asiàtic que aconsegueix amb èxit retratar grans temes des de petites coses. En aquest cas, un tema com la Revolució Cultural xinesa, que el propi director ha reconegut davant la premsa que encara és sensible al seu país: “En aquesta pel.lícula les autoritats m’han exigit presentar el guió complet per revisar-lo. Tot i que la Xina d’avui ja no és com la d’aquelles èpoques. En la vida social es veu molta llibertat.

I tancant el triplet de cintes en competició d’avui, el portuguès João Canijo ens portava una de les visions menys amables de la familia en el que portem de festival: “Sangue do meu sangue“. La pel.lícula es centra en una mare soltera que viu amb els seus dos fills i la seva germana en un barri marginal de Lisboa. Cadascun dels joves centra una situació dramàtica: la noia té una relació amb un home casat a la que la seva mare intenta posar fi; i el noi està embolicat en un assumpte de drogues que obligarà  a la seva tieta a sacrificar-se per salvar-lo.

La familia portuguesa de "Sangue do meu sangue"

Al voltant d’aquests dos drames, Canijo composa una pel.lícula llarga i intensa, que a la vegada condensa en cada fragment molta informació, narrat-se ens plans seqüència que sovint combinen més d’una acció davant dels ulls de l’espectador.

I fora de la Secció Oficial, tornem a la no ficció. “Crazy Horse“, arriba de la mà del conegut documentalista nord-americà Frederick Wiseman, qui s’endinsa en les bambolines del famós cabaret acompanyant a l’espectador en el dia a dia d’aquest local on es preparen els espectacles amb una gran i, fins i tot, meticulosa professionalitat.

Crazy Horse

Wiseman ofereix imatges dels números de les ballarines d'”striptease” que tenen una gran potència visual, amb jocs de plans i colors amb el que la pantalla es converteix en l’interior d’un calidoscopi ple de jocs de petits vidres de colors.  Aquí el director opta per no utilitzar cap narrador, no genera cap fil conductor, deixa que flueixin converses entre ballarines, coreògraf, modistes i responsables de la sala i deixa a l’espectador, això, ser espectador de tot plegat. Posteriorment se succeeixen les entrevistes fins a completar els 120 minuts d’aquest document exhaustiu sobre el famós cabaret.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies