CRIMS, PASSIÓ i ESPECTACLE

El musical Chicago, que torna aquest setembre a Barcelona, és un dels més passionals que existeixen. I no pas per explicar-nos una història d’amor o un melodrama èpic sino per traslladar-nos de ple a la rauxa del Chicago dels anys 20. Allí, una trama entorn d’un crim, la fama i el món de l’espectacle, un vestuari sensual, una posada en escena minimalista i un grup de personatges femenins amb caràcter construeixen una sàtira que ironitza sobre la corrupció, els mecanismes que exalten o enterren les figures públiques i la passió pels focus que brillen sobre els escenaris.

Els antecedents

Maurine Dallas Watkins era una reportera del Chicago Tribune que al 1924 va escriure va haver de cobrir els judicis de dues noies acusades d’assassinat: Beulah Annan i Belva Gaertner. A la primera se la va jutjar per matar Harry Kalstedt i es diu que va estar dues hores escoltant música abans de trucar al seu marit per dir-li el què havia passat. Tenia només 23 anys i fou declarada no culpable. Belva Gartner fou acusada de la mort de Walter Law, el cadàver del qual va aparèixer al seu cotxe amb una pistola automàtica i una ampolla de ginebra. Tot i que dos policies van testificar que havien vist una dona entrar al cotxe i sentir trets poc després, Belva fou absolta.

La columna de Maurine Dallas Watkins amb la crònica dels judicis es va fer tant popular que decidí escriure una obra basada en aquells fets. Aquest seria l’inici de “Chicago”.

D’obra teatral a musical

Anys després de prendre forma com a obra de teatre, Gwen Verdon va llegir la història i va convèncer al seu marit Bob Fosse de que seria una gran idea convertir-la en un musical. Però Maurine Dallas Watkins es va resistir a veure la seva obra en versió cantada i va refussar totes les propostes de Fosse. No obstant, a la seva mort, al 1969, va especificar en el seu testament que volia que els drets de l’obra fossin venuts a Verdon i Fosse, donant així una llum verda pòstuma a la creació del musical.

Fosse es va fer càrrec de la direcció i les coreografies mentre que John Kander i Fred Ebb escrigueren la música i la lletra respectivament, concebent l’espectacle com una sèrie de números de vodevil i fent explícita la seva comparació de la justicia i el món de l’espectacle.

Una historia en 13 cançons

“All that jazz”

Chicago comença a so de trompeta que a ritme de ‘cinc, sis, set…’ ens introdueix en l’esbojarrat ambient d’un club de jazz. Allí actua la Velma Kelly que normalment feia el show acommpanyada de la seva germana Veronica. Però aquella mateixa nit la Velma ha mort sa germana i el seu marit en enxampar-los junts. Just al acabar el número la policia irromp al local per detenir-la. Poc després, una habitual del club i jove aspirant a estrella, Roxie Hart, mata al seu amant Fred Casely qui li havia promès en fals que l’ajudaria a fer-se famosa gràcies a uns contactes que en realitat no tenia.

“Funny Honey”

La Roxie aconsegueix convèncer al seu marit Amos de que Fred era un lladre i que ella el va matar en defensa pròpia. Per protegir-la, Amos decideix dir a la policia que va ser ell qui va disparar a Fred. I mentres, Roxie amb veu dolça i acompanyada del piano ens explica com n’és de dolç el seu marit, que tot i no ser massa llest l’estima amb bogeria. Però la versió de Roxie no se sosté i davant de l’interrogatori tots, l’Amos inclòs descobreixen aviat que en realitat Fred i la seva dona tenien un afer i ella el va matar per despit. La cançó de Roxie puja de to i es torna contra Amos a mida que veu que aquest deixa de tapar el seu crim.

“When you’re good to Mama”

La Roxie és acusada d’assassinat i enviada a la presó de Cook a l’espera del judici. Després de fitxar-la, li presenten a la Mama Morton, la guardiana de la galeria d’assassines. Aquesta ens canta com van les coses a la penitenciaria: el sistema que funciona es diu reciprocitat i aquelles recluses que siguin bones amb ella (a base de favors o diners) rebràn el seu favor. Les que no entrin al joc, seran tractades amb més duresa. Precisament, una de les més afavorides és la Velma Kelly, tancada al mateix pabelló que Roxie i una de les preferides de la Mama Morton.

“Cell Block Tango”

Un dels números més potents de Chicago serveix per explicar-nos els crims de les sis companyes de presó de Roxie. La primera disparà a Bernie, qui no parava de veure cervesa i fer explotar bombolles de xiclet ni els dies que ella tornava a casa cansada de treballar. La segona va enverinar el seu nòvio que li havia dit que estava solter quan en realitat era un mormó amb sis esposes. La tercera va apunyalar al seu marit que no parava d’acusar-la d’infidelitat en successius atacs de gelosia. L’Svetlana és una noia que es declara innocent i ni tan sols parla l’idioma perquè entenguem de què se l’acusa. La Velma matà la seva germana Verònica i el seu marit Charlie al sorprendre’ls junts en un hotel. I l’última matà al seu nòvio pintor farta de que amb l’excusa de que necessitava trobar-se a si mateix aquest no parés d’acumular amants.

Una cosa sí tenen clara totes elles: ells s’ho van buscar i mereixien morir.

Espantada perquè el fiscal es proposa demanar la pena de mort per ella, Roxie demana consell. I la Mama Morton li recomana que si vol salvar la vida ha de recórrer a Billy Flynn, el millor advocat de la ciutat.

“All I care about”

El propi Flynn se’ns presenta en una cançó irònica on assegura que no el mouen els diners sinó que ell és feliç defensant les dones i l’amor per elles és el què el motiva. Flynn és un home amb una làbia envejable i una gran habilitat per tractar amb la premsa, que es mou com peix a l’aigua en els tribunals. Precisament ell és l’advocat defensor de la Velma.

Però quan Roxie li demana que l’ajudi amb el seu cas, tot queda clar. Flynn li demana 5.000 dòlars i li assegura que només amb diners aconseguirà els seus serveis.

Amos finalment decideix ajudar a la seva esposa i recull diners d’on pot per contractar a Flynn. Aquest posa mans a l’obra per convertir Roxie en un personatge innocent corromput per l’alcohol i el jazz a ulls de la prema i el jurat. Durant el procés, la Velma comença a sentir gelos de l’atenció que el seu advocat li dedica a la Roxie, en detriment d’ella.

“We both reached for the gun”

Representada com un doble número de titelles, aquesta peça ens explica la roda de premsa posterior a la vista prèvia del cas de Roxie. En primer lloc, aquesta com un ninot mogut per un ventriluoc es dedica a repetir pas per pas la història que el seu advocat li dicta: ella és una pobre orfa enamorada del seu marit que va matar en defensa pròpia un ex-nòvio enfurismat perquè ella el volia deixar. Amb aquesta posada en escena, Flynn manipula la premsa com titelles i els periodistes i el públic es posen a favor de la ‘dolça’ Roxie.

“Roxie”

La Roxie comença a tenir esperances de que sortirà lliure i amb tota l’atenció que està rebent té clar que per fi es podrà convertir en una artista famosa. En aquesta peça autobiogràfica ens explica com va conèixer el pallús del seu marit i com l’aborriment la va portar a embolicar-se amb altres homes i sobretot amb aquells que li podien facilitar el camí cap als escenaris. Ja es veu essent famosa, amb el seu nom brillant als neons de tota la ciutat i evidentment, el seu marit no té lloc a la seva vida d’estrella.

“I can’t do it alone”

La Velma veu com la nova li està prenent tota l’atenció que ella havia aconseguit i no està disposada a perdre també les seves pròpies opcions de ser l’estrella del moment. Així que decideix rebaixar-se i demanar-li a Roxie que les dues s’uneixin per actuar juntes quan surtin de la presó. Per fer-ho, li mostra a Roxie el fabulós número que solia fer amb la seva germana Verònica i li confessa que ella no pot fer-lo sola i que necessita la seva ajuda, perquè les dues amb la publicitat que han generat podrien arrassar en un espectacle. Però Roxie s’ha convertit en una diva egocèntrica i desprecia l’oferta de Velma.

Però ja se sap que la fama no dura i quan una altra dona comet un triple crim a la ciutat, la premsa i el propi Flynn tenen una nova protagonista per la seva atenció. A temps desesperats, mesures desesperades i Roxie no està disposada a veure desaparèixer el seu nom dels titulars així que decideix enunciar que està embarassada per tornar a ser el centre de les mirades.

“Mr. Cellophane”

En l’ascens meteòric de Roxie cap a la fama hi ha una víctima, el seu marit Amos. Ell veu com ningú li fa cas, ni tan sols la seva dona per qui estava disposat a confessar un crim que no havia comès.

A través de la melancòlica Mr. Cellophane, Amos es lamenta de com n’és d’invisible i insignificant per tothom.

“Razzle Dazzle”

Poc abans del judici de Roxie ella i Billy tenen diferencies sobre com portar el cas, en un enfrontament d’egos. Però la sentència de mort de la noia hongaresa que és penjada a la forca, fa que Roxie temi de debò per la seva vida i accepti fer el que Billy cregui millor per ella al judici.

Ell posa les normes: s’ha de mostrar recatada, no mirar el jurat i estar callada. Per la resta, només cal posar en escena un circ, un gran espectacle que enlluerni tothom i convenci als presents de que no poden culpar a Roxie del què va passar amb Fred Casely. Ella compleix al peu de la lletra i amb una exposició apassionada del seu amor pel seu marit, de la mort en defensa pròpia de Fred i un parell de desmais simulats, es posa a la butxaca el jurat.

“Class”

Velma Kelly i la Mama Morton segueixen per la ràdio l’avenç del judici de Roxie. A través de la narració dels fets que fan els reporters saben dels trucs que ha fet servir Roxie, alguns dels quals havien estat idea de Velma per usar-los en el seu propi judici.

En un divertit duet, les dues dones es lamenten de que al món ja no hi ha classe com als vells temps.

“Tapp Dance”

Tornem al judici. L’acusació es troba a punt de perdre el cas i com a mida desesperada promet a Velma retirar-li els càrrecs per assassinat a canvi de que vagi a declarar contra Roxie portant el diari personal on aquesta confessava haver mort Fred Casely voluntàriament. Però el judici avança i a ritme de claqué, Billy Flynn aconsegueix tornar la prova de l’acusació al seu favor denunciant les manipulacions de l’advocat contrari.

Després de paralitzar la ciutat, amb tothom pendent de la ràdio, s’enuncia el veredicte. Roxie és innocent. Però fora la vida ha seguit el seu curs. La premsa ha trobat altres casos per omplir els diaris i ningú para ja atenció a la Roxie. Ni tan sols Amos, que l’abandona quan ella li confessa que no era pas veritat que estigués embarassada.

“Nowadays”

La Roxie intenta fer realitat el seu somni ara que és lliure, fent proves a teatres i cabarets per aconseguir el seu número musical. Però ningú la vol i al final s’adona que només li queda una sortida: acceptar la proposta de Velma Kelly i muntar un número entre les dues.

Així, les noies treuen partit a la seva fama i sota el nom de ‘les actrius assassines de Chicago’ i a ritme de jazz i rag pugen als escenaris amb un espectacle que les torna a la fama i cobreix la ciutat de Chicago de cartells amb els seus noms.

Chicago al teatre

L’obra original de Maurine Dallas Watkins es va representar al teatre al mateix 1926, fins a 172 vegades.

Un cop transformat en musical per Bob Fosse, Chicago va pujar als escenaris de Broadway el 3 de juny de 1975 on va gaudir de 936 representacions durant dos anys. Chita Rivera i Gwen Verdon, la dona de Fosse, n’eren les protagonistes. L’últim més de l’obra en cartell, Liza Minnelli va ocupar el llos de Vernon com a Roxie Hart. Aleshores competia amb un altre gran musical ‘A Chorus Line’ que la va derrotar als premis.

L’espectacle va reviure a finals del 1996 amb el nom de Chicago: The musical, convertint-se ràpidament en el musical més rentable de Broadway. No va tenir rival als premis Tony d’aquell any en què va aconseguir les estatuetes a Millor Musical, Millor Actriu (Bebe Neuwirth), Millor Actor (James Naughton), Millor Il.luminació, Millor Director (Walter Bobbie) i Millor Coreografia. A final de l’any passat Chicago: The musical havia sumat ja 4.588 pujades de teló i ocupa el vuitè lloc en la llista de les obres més representades a Broadway.

Però Chicago ha viscut molt més enllà de Manhattan. El West End londinenc també es va decidir a acollir l’obra que estigué 9 anys en cartell al Adelphi Theatre i encara avui es pot anar a veure a la capital britànica al Cambridge Theatre.

Chicago al cinema

Curiosament, la primera vegada que es va portar Chicago al cinema va ser a través d’una pel.lícula muda de 1927 que es basava en l’obra de teatre original. La va dirigir Frank Urson i els papers principals foren interpretats per Phyllis Haver (Roxie), Julia Faye (Velma), Victor Varconi (Amos) i Robert Edeson (Flynn).

Al 1942, William A. Wellman en va dirigir una altra versió sota el nom de ‘Roxie Hart’, amb Ginger Rogers (Roxie) i Adolphe Menjou (Flynn) com a caps de cartell. En aquell cas es reduí el paper de Velma a la mínima expressió i la història pretenia ser més fidel al cas real que va inspirar l’obra, presentant a una Roxie jutjada per assassinat per error.

Però la versió cinematogràfica més exitosa de “Chicago” és la que es feu directament sobre el musical de Fosse, Kander i Ebb al 2002.

Miramax fou la promotora del projecte que va dirigir i coreografiar Rob Marshall sobre el guió adaptat per Bill Condon. Catherine Zeta-Jones (Velma), embarassada durant el rodatge, Renée Zellweger (Roxie), Richard Gere (Flynn) i John C. Reilly (Amos) van aprendre a cantar i ballar prou lloablement per l’ocasió. El film fou un èxit de crítica i públic duplicant fins i tot els ingressos de l’aclamada “Moulin Rouge” i en l’edició de 2003 aconseguí tretze nominacions als Oscar i fins a sis estatuetes (Millor Pel.lícula, Millor Actriu Secundària (Catherine Zeta-Jones), Millor muntatge, Millor Direcció Artística, Millor Vestuari i Millor Muntatge de So).

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies