Michael Fassbender ha viatjat en moto -una senyora moto- des de Barcelona fins a San Sebastián i després de treure’s el mono de cuir davant d’unes quantes fans que ja l’esperaven a la porta de l’hotel, s’ha presentat somrient i broncejat al photocall en texans i samarreta blanca per començar a defermar passions a Donosti amb la seva presencia.
La seva pel•lícula, “Shame” ha viatjat des de l’èxit del Festival de Venècia, on l’actor es va endur la Copa Volpi per la seva interpretació, fins a la secció de “Perles” del Festival de Donostia. “Shame”, el film dirigit per Steve McQueen, absent finalment a San Sebastián, dóna molt a comentar, començant pels nuus frontals de l’actor envejats i admirats a parts iguals, passant per les escenes de sexe i acabant per la intensitat, el risc i la duresa de la proposta.
Michael Fassbender encarna un executiu de Nova York al que veiem en un viatge a través de sexe, masturbacions, seduccions fugaces i el gust excessiu per prostitutes, però que ens acaba demostrant que és un home buit en el seu interior i que sembla que ho té tot, però en realitat no té res. El bon saber fer de McQueen com a director ens acompanya per un camí desagradable fent-nos reflexionar i reaccionar de manera intel.ligent, vestint la seva narrativa de reflexions morals i emocionals. A ‘Shame’ s’ensenya la nuesa per parlar de la falta d’intimitat. S’ensenya ambients minimalistes per parlar de la incapacitat de crear lligams emocionals amb objectes i persones. Ens situa en una ciutat cosmopolita i sempre activa per transmetre la desolació de la soledat. I pel camí despulla físicament i emocionalment uns personatges interpretats per Fassbender i Carey Mulligan de manera esplèndida, que transmeten de la manera més subtil i corprenedora el patiment interior en situacions exteriorment plaents.
És el segon cop que Fassbender passa per San Sebastián. El primer també ho va fer amb una proposta intensa de la mà del mateix director britànic, “Hunger”. Reconeix ser un actor que se sent atret pels guions intensos i que el fan sentir “alguna cosa molt forta” i que espera repetir amb Steve McQueen “en un futur no massa llunyà“, ja que tenen “algunes coses en ment“.
Respecte a les tant comentades escenes de sexe l’actor ha comentat que “durant el rodatge, és bastant incòmode caminar així en una habitació enmig d’un munt d’estranys, però tenia plena confiança en Steve McQueen, que volia explicar una història des d’un punt de vista humà. Sabia que estava en bones mans“.
Michael Fassbender ha estat un dels rostres – i cossos- més perseguits pel Festival pel sector femení -sí, nosaltres també, ho confessem 🙂
L’altra protagonista del dia i per partida doble ha estat Glenn Close. Primer per la presentació del seu últim film, “Albert Nobbs”, la història d’una dona que es fa passar per majordom a la Irlanda del segle XIX.
Close va interpretar aquest mateix personatge en 1982 sobre els escenaris de l’Off Broadway. Des de llavors, venia arrossegant la idea de dur al tímid majordom Mr. Nobbs a la gran pantalla, però fins fa poc no li ha estat possible. Close ha posat molt per part seva per convertir el seu somni en realitat, ja que n’és la productora, guionista i protagonista d’un film per al qual ha confiat en un director amb el qual ha treballat en altres dues ocasions, a “Nueve vidas” i “Cosas que diría con solo mirarla” i que és conegut per una filmografia plena d’històries femenines: Rodrigo García -fill de García Márquez .
Inspirada en un relat de Istvan Szabo creat a partir de la novel.la de George Moore “The Singular Life of Albert Nobbs”, el film ens trasllada a la Irlanda del segle XIX. En un hotel del Dublín victorià treballa Albert Nobbs, un eficaç majordom que sota la seva rígida aparença amaga en realitat una dona que s’ha vist forçada a interpretar aquest paper per poder prosperar. Els seus somnis inclouen estalviar prous diners per poder crear un negoci propi, però l’arribada a l’hotel d’una jove criada posarà en perill els meticulosos plans de Nobbs.
Certament, Glenn Close fa una gran interpretació recuperant aquest personatge i, com es nota que interessa a García, realment el tractat dels personatges femenins i les seves motivacions i maneres d’abordar els condicionants de l’època són el punt fort de la pel.lícula. Però el film també provoca una certa fredor perquè, tot i la seva factura correcta, un no sap massa bé que sentir pel personatge i la pel.lícula no té prou en compte que allò que els personatges no saben i centra la intriga, els espectadors sí que ho saben des d’abans d’entrar al cinema: Albert Nobbs és una dona. Més enllà d’això la trama depara poques sorpreses.
Close ha valorat el seu personatge a la sala de premsa, definint-lo com algú que “sobreviu en un món d’homes tornant-se invisible“, a l’hora que remarcava que “És sens dubte el personatge més vulnerable que he interpretat“.
Però Close també ha estat protagonista en el Festival perquè ha estat la guardonada amb el Premi Donostia. L’actriu es va passejar per la roda de premsa i per la catifa vermella amb la serenitat d’una dona de caràcter. Potser no és la més càlida del món, però no va tenir massa problema per atendre els fans que l’esperaven o cantar un fragment de «With one look», del musical «Sunset Boulevard» en plena roda de premsa.
Abans de cantar però ha corregit als que deien que sempre està vinculada a papers de dolenta “Crec que només he fet una dolenta, Cruela de Vil, el que passa és que les dones fortes solen veure’s com dolentes, encara que només estiguin tractant de sobreviure“, va afirmar i no hi ha poca gent que s’atreveixi a contradir-la.
També ha parlat d’una de les dones fortes que interpreta, Patty Hewes a la sèrie “Danys i perjudicis”. L’actriu comenta que la sisena seria l’última temporada en què participaria a la sèrie. “Vull passar més temps amb el meu marit, i la sèrie em suposa cinc mesos a l’any separada d’ell“, ha confessat. Close vol també avançar en aquesta faceta de guionista que acaba d’encetar. “A l’hora d’escriure un guió he tingut en compte el que em mou quan llegeixo un guió“, diu destacant com l’ajuda ser actriu també.
El seu nom torna a aparèixer en les travesses dels Oscars, malgrat que ella prefereix no parlar-e perquè “sóc bastant fatalista”, adverteix. Qui sap si aquest cop tindrà sort.
A la secció oficial també es presentava avui la canadenca ‘Take This Waltz‘, una cinta femenina i d’actrius. És la cinta de Sarah Polley, protagonista de ‘Mi vida sin mi‘ i ‘La vida secreta de les paraules‘ d’Isabel Coixet, que ens mostra el seu segon treball com a directora i guionista, protagonitzat per Michelle Williams, una actriu en estat de gràcia.
La pel•lícula segueix a una jove casada amb un escriptor de llibres de cuina que en un viatge de feina coneix a un noi pel que se sent irremeiablement atreta però amb qui no vol passar a res més perquè estima al seu marit. El destí però li posarà les coses complicades quan descobreix que el jove atractiu és el seu veí del costat.
La pel•lícula -de categoria clarament indie- oscil•la entre la tendresa, l’humor i el melodrama amb una banda sonora en la que dominen cançons de Leonard Cohen (a qui deu també el títol), i que donen el to adient a una pel•lícula plàcida i sense estridències. Un film que explora “com se sent quan un està entre dues coses, aquesta sensació que falta alguna cosa i què fer per a millorar la vida”, segons paraules de la seva directora.
‘Take This Waltz‘ és una història senzilla, minimalista, delicada, de diàlegs enginyosos i gairebé perfecta si Sarah Polley sabés en quin punt ha d’acabar-la però, lamentablement, no ho sap. La pel•lícula té diversos finals, s’allarga massa, s’entortolliga i acaba espatllant un tot que podria haver estat rodó. Un pensa que ha arribat el final un cop i un altre, però la cosa continua i el que t’expliquen ja no interessa, perquè aquell primer final ja t’estava bé. Una llàstima.
Envía una resposta