La seva primera novel·la, “La biblioteca dels morts” (Grijalbo, 2010), es va convertir en un èxit internacional amb més d’un milió i mig d’exemplars venuts i va ocupar els primers llocs en el rànquing dels més venuts a Alemanya, Itàlia i Anglaterra. Ara ens arrina “El llibre de les ànimes”, els drets de publicació del qual ja han estat adquirits en les principals llengües.
Què el va fer decidir-se entre l’arqueologia i la medicina? Una estudia el passat i l’altra tracta d’abordar el present i el futur. Totes dues podrien ser part de la biblioteca de Vectis.
A la universitat vaig començar estudiant medicina, però després em va captivar l’arqueologia. Va ser difícil decidir si fer la llicenciatura de medicina o la d’arqueologia. Però per bé o per mal, la medicina es va imposar.
Si haguessis de triar un moment de la història o un personatge clau per entendre la seva evolució, quina seria i per què?
Estic particularment obsessionat amb l’Anglaterra isabelina i aquest és el període que visitaria si tingués una màquina del temps. Hi va haver una explosió cultural de la talla de Shakespeare i Marlowe. Hi havia intriga política i religiosa i drama de primer ordre. Insisteixo una vegada més a aquest període en els meus llibres.
Què va inspirar “La biblioteca dels morts” i “Llibre de les ànimes”?
La inspiració va ser la meva antiga fascinació per la predestinació. No és per dir que cregui en la predestinació, però molta, molta gent si que hi creu i vaig pensar que seria una plataforma sòlida per a una novel·la.
Quant de la seva pròpia experiència ha utilitzat per escriure el llibre?
Sóc afortunat d’haver tingut moltes experiències de vida i carrera…em permet aprofundir en les idees i en els fets. També ajuda a que els meus llibres siguin més autèntics. Els lectors són intel·ligents i s’adonen quan un autor sap del que està parlant.
Quina part de la teva ànima està atrapada en la novel·la?
Vaig posar el meu cor i la meva ànima en els meus llibres (així com la suor i les llàgrimes!). Escriure prové d’allò més profund del meu interior, potser de la meva ànima …
Com se li va acudir entrellaçar la vida de Calvino, Nostradamus i Shakespeare? Per què ells i no altres personatges històrics?
Calvino era el meu personatge central quan vaig pensar que seria interessant assenyalar-lo per la seva filosofia sobre la predestinació influenciat pel seu descobriment de la Biblioteca. Nostradamus va viure a França al mateix temps que Calvino i donada la seva reputació com a vident vaig pensar: “per què no l’incloem?” I Shakespeare s’acaba afegint per diversió. M’encanta!
Si pogués triar, què preferiria: destí o fets?
Sóc un científic de cor i crec en obeir les lleis de l’empirisme. Així que, definitivament: Fets.
Per què el 9 de febrer de 2027?
Jo volia que la “fi dels dies” fos prou llunyana en el temps perquè els personatges visquessin les seves vides, però prou a prop com per influir en les seves eleccions de vida. I el 9 de febrer em va venir en un somni!
Creu que, si aquesta situació fos possible, la gent estarà disposada a conèixer la seva fi o la fi dels seus éssers estimats?
Mai he conegut a una persona que vulgui saber la data de la seva mort. No és una cosa compatible amb l’esperit humà.
Will pensa que “conèixer la veritat és un dret universal” i que, per tant, viurà els seus últims dies amb plenitud. ¿Què faria vostè?
Jo faria el mateix que en Will. Al cap i a la fi hi ha molt de mi en ell.
Tindrem més aventures de Will Piper en el futur?
Recentment he acabat el tercer llibre de la trilogia – “els bibliotecaris”. Que recull l’acció l’any 2026 – un any abans l’horitzó.
Per què és diferent títol als EUA i en altres mercats a nivell mundial de la novel·la?
Perquè els editors són molt divertits sobre els títols i molt obstinats sobre el que funciona en els seus propis mercats. Això em torna boig.
Què sent quan el públic i la crítica el compara, a vostè i als seus llibres, amb els best sellers com Dan Brown o James Rollins? S’ho esperava?
Les comparacions són part del joc. És com una abreviatura. A vegades és convenient i de vegades no. Jo sento que tinc la meva pròpia veu, però tant Brown com Rollins són escriptors amb talent, gran narradors que venen un munt de llibres.
I, finalment, m’agradaria saber quina és la pregunta que ningú li ha demanat fins ara i que crec que seria important incloure en aquesta entrevista? Si us plau, respongui-la.
Ningú m’ha preguntat si a la meva mare de 93 anys, li agrada els meus llibres. Li agraden.
Envía una resposta