¡Lee Myung-Soo!  s’ha convertit avui en un crit de guerra al Festival. No és un actor, ni un director, és un personatge misteriós amagat rere una màscara de gas que ha estat protagonista de l’última proposta del director Kim Ki-duk: “Amen”.

Una proposta del coreà reconegut per films com “Hierro 3“, “Samaritan Girl” o “El arco“, que ha desfermat un cert sentiment de pressa de pèl. I és que ell mateix ho ha dit en roda de premsa: “És una pel•lícula molt lliure, molt sincera d’una banda, i per una altra, molt irresponsable. Està feta com em dóna la gana“.

Sí, com li ha donat la gana. Com si un agafa els vídeos de les seves últimes vacances per Europa mal gravats, i sense paravent en el micròfon i d’allò en fa una pel•lícula, que en el cas de Kim Ki-duk li ha procurat que el convidessin a uns quants festivals i de passada, li asseguren uns dies més de vacances pagades.

El director Kim Ki Duk i un fragment de "Amen"

Amen”, la que fa la pel•lícula número 15 de Kim Ki-duk, presentada mundialment aquí a San Sebastián, relata la història d’una jove (l’actriu Kim Ye-na) que arriba a França a la recerca d’un amic. Ben aviat descobreix que aquest ha marxat a Venècia. La jove puja a un tren cap a aquesta ciutat i és violada i robada durant el trajecte per un home amb una màscara de gas. Aquest misteriós personatges la seguirà durant el seu periple per França i Itàlia a la recerca de l’amic cul inquiet mentre li retorna de mica en mica les coses que li va robar i establint una estranya relació amb ella.

Amen” és una faula sobre l’amor i la vida, amb trets antiabortistes i amb una quantitat de diàlegs que caben en un post-it. Un film que una gran part de públic i crítica hem considerat que era una broma privada difícil de comprendre. Això sí, el director i la seva actriu protagonista han quedat molt bé i molt exòtics en les fotos del photocall.

Els films del dia calia buscar-los en la secció paralela de Zabaltegi. “Martha Marcy May Marlene” de T. Sean Durkin és un intens thriller psicològic sobre una noia que intenta recuperar la seva vida normal després de fugir d’una secta que ens ha descobert en la menys coneguda de les germanes Olsen, Elizabeth, una gran actriu. L’acompanyen dos valors solvents del cinema més indie com John Hawkes que interpreta el carismàtic lider del culte i Sarah Paulson, donant vida a la germana de Martha.

Elizabeth Olsen i Sarah Paulson a "Martha Marcy May Marlene"

També avui es podia veure en una sessió per valents a les 23:00 de la nit l’arriscada diatriba existencialista de Terrence Malick “El árbol de la vida”. Amb una filmografia escassa, fins ara que sembla haver posat el turbo, Malick és un director molt personal, responsable dels films ‘Malas Tierras‘ (1973), ‘Días del cielo‘ (1978), ‘La delgada línea roja‘ (1998) i ‘El nuevo mundo‘ (2005), adorades per molts i odiades també per no pocs.

En tot cas les seves històries i sobretot la manera de narrar-les exigeixen un esforç i complicitat per part de l’espectador i axiò es dóna de nou a ‘El árbol de la vida‘, una història que mescla la vida d’una família americana de classe mitjana als anys 50 narrada de forma aproximadament convencional, i la necessitat d’explicar-nos l’origen de la vida i l’univers i també el “Judici Final”.

"El árbol de la vida" de Terrence Malick

Són admirables les intencions del director a l’hora de fer un retrat estètic (i religiós) del principi i de la fi de la vida. És sorprenent com s’aproxima a aquests temes, especialment en la part de l’origen amb algunes eleccions que podrien resultar ridícules però que acaben sent encertades. La part final és excessivament al·legòrica, plena de simbolismes i massa espiritual i no acaba de funcionar de la mateixa manera que la representació que el director fa de la creació. Però afortunadament això no és l’únic que ens ofereix la pel·lícula i el segment central és un retrat d’una vida i d’unes gents tant disfrutable que val per ell mateix la pena.

La història central funciona gràcies a un repartiment magnífic: Brad Pitt i Jessica Chastain donant vida al matrimoni protagonista amb unes interpretacions plenes de matisos i detalls que les apropen a un retrat completament real d’aquelles persones. També el descobriment de Hunter McCracken, un actor novell que hipnotitza i que representa a la perfecció el pas a la vida adulta i la pèrdua de la innocència. En un paper menys agraït i poc definit, Sean Penn és qui menys encaixa en el conjunt.

Cinema exigent i complicat de Malick, d’aquell que tornarà a dividir encesament el públic entre els qui veurant una diatriba espessa i inconsumible i els qui trobaran valor en un viatge que potser val la pena fer més d’un cop per gaudir-lo plenament.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies