Terence Malick és un director molt personal. Té una visió particular de les històries que vol explicar i no acostuma a posar-li les coses fàcils a l’espectador. En aquesta nova producció viu en una costant contradicció: d’una banda, ens explica la història d’una família americana de classe mitjana als anys 50 narrada de forma aproximadament convencional, i de l’altra, es veu en la necessitat d’explicar-nos l’origen de la vida i l’univers i també el “Judici Final”. Tots els element per separat gairebé funcionen (excepte l’escena que simbolitza la fi de tot) però lamentablement no crec que aconsegueixin construir alguna cosa superior i amb més entitat.
Són admirables les intencions del director a l’hora de fer un retrat estètic (i religiós) del principi i de la fi de la vida. És sorprenent com s’aproxima a aquests temes, especialment en la part de l’origen amb algunes eleccions que podrien resultar ridícules però que acaben sent encertades. La part final és excessivament al·legòrica, plena de simbolismes i massa espiritual i no acaba de funcionar de la mateixa manera que la representació que el director fa de la creació. Afortunadament això no és l’únic que ens ofereix la pel·lícula i el segment central és un retrat d’una vida i d’unes gents tant disfrutable que val per ell mateix la pena. La vida dels O’Brien és un estereotip de la vida de moltes famílies durant els 50: classe mitjana, profundament religiosos, un pare estricte (Brad Pitt) i una mare (Jessica Chastain) que viu a l’ombra del cap de família. La mirada de Malick és nostàlgica, amb independència de la duresa del tema que tracta: la difícil relació del pare amb el fill gran, Jack (Hunter McCracken), i la pèrdua de la innocència d’aquest. En un entorn idíl·lic (amb una fotografia meravellosa), Malick ens va mostrant com un nen va convertint-se en adult, va entenent les dificultats i les tristors del món en el que es troba i va endurint la seva mirada. És una representació magnífica, excel·lent, que perdura en la memòria i que justifica la realització de la pel·lícula. Lamentablement El árbol de la vida no és només això, és la unió dels diferents fragments que la formen i que personalment no aconsegueixen l’objectiu que el director s’havia plantejat.
La història central funciona gràcies a un repartiment magnífic: Brad Pitt i Jessica Chastain donen vida al matrimoni O’Brien amb unes interpretacions plenes de matisos i detalls que les apropen a un retrat completament real d’aquelles persones. Però la veritable sorpresa de la pel·lícula és Hunter McCracken, actor novell que hipnotitza i que representa a la perfecció el pas a la vida adulta i la pèrdua de la innocència. Menys necessari és Sean Penn, Jack d’adult, que té una funció poc definida i no acaba de encaixar en cap de les escenes en les que apareix. No obstant, això no és culpa seva, sinó del paper que li ha reservat la història, ingrat i poc cohesionat amb el tronc central.
Escriure sobre El árbol de la vida no m’ha resultat fàcil. La part central em sembla excel·lent, a estones crec que el conjunt és una pressa de pèl i en altres moments tinc la necessitat de tornar-la a veure per trobar el que se m’escapa. Amb aquests antecedents em resulta molt difícil donar un veredicte però tot i així diré que l’experiència val la pena. No és cinema fàcil, a estones potser ni és cinema, però el que ve després del viatge és enriquidor.
Envía una resposta