Terence Malick és un director molt personal. Té una visió particular de les històries que vol explicar i no acostuma a posar-li les coses fàcils a l’espectador. En aquesta nova producció viu en una costant contradicció: d’una banda, ens explica la història d’una família americana de classe mitjana als anys 50 narrada de forma aproximadament convencional, i de l’altra, es veu en la necessitat d’explicar-nos l’origen de la vida i l’univers i també el “Judici Final”. Tots els element per separat gairebé funcionen (excepte l’escena que simbolitza la fi de tot) però lamentablement no crec que aconsegueixin construir alguna cosa superior i amb més entitat.

Són admirables les intencions del director a l’hora de fer un retrat estètic (i religiós) del principi i de la fi de la vida. És sorprenent com s’aproxima a aquests temes, especialment en la part de l’origen amb algunes eleccions que podrien resultar ridícules però que acaben sent encertades. La part final és excessivament al·legòrica, plena de simbolismes i massa espiritual i no acaba de funcionar de la mateixa manera que la representació que el director fa de la creació. Afortunadament això no és l’únic que ens ofereix la pel·lícula i el segment central és un retrat d’una vida i d’unes gents tant disfrutable que val per ell mateix la pena. La vida dels O’Brien és un estereotip de la vida de moltes famílies durant els 50: classe mitjana, profundament religiosos, un pare estricte (Brad Pitt) i una mare (Jessica Chastain) que viu a l’ombra del cap de família. La mirada de Malick és nostàlgica, amb independència de la duresa del tema que tracta: la difícil relació del pare amb el fill gran, Jack (Hunter McCracken), i la pèrdua de la innocència d’aquest. En un entorn idíl·lic (amb una fotografia meravellosa), Malick ens va mostrant com un nen va convertint-se en adult, va entenent les dificultats i les tristors del món en el que es troba i va endurint la seva mirada. És una representació magnífica, excel·lent, que perdura en la memòria i que justifica la realització de la pel·lícula. Lamentablement El árbol de la vida no és només això, és la unió dels diferents fragments que la formen i que personalment no aconsegueixen l’objectiu que el director s’havia plantejat.

El arbol de la vida

La història central funciona gràcies a un repartiment magnífic: Brad Pitt i Jessica Chastain donen vida al matrimoni O’Brien amb unes interpretacions plenes de matisos i detalls que les apropen a un retrat completament real d’aquelles persones. Però la veritable sorpresa de la pel·lícula és Hunter McCracken, actor novell que hipnotitza i que representa a la perfecció el pas a la vida adulta i la pèrdua de la innocència. Menys necessari és Sean Penn, Jack d’adult, que té una funció poc definida i no acaba de encaixar en cap de les escenes en les que apareix. No obstant, això no és culpa seva, sinó del paper que li ha reservat la història, ingrat i poc cohesionat amb el tronc central.

Escriure sobre El árbol de la vida no m’ha resultat fàcil. La part central em sembla excel·lent, a estones crec que el conjunt és una pressa de pèl i en altres moments tinc la necessitat de tornar-la a veure per trobar el que se m’escapa. Amb aquests antecedents em resulta molt difícil donar un veredicte però tot i així diré que l’experiència val la pena. No és cinema fàcil, a estones potser ni és cinema, però el que ve després del viatge és enriquidor.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies