“La cara oculta” és un thriller psicològic que explora els límits de l’amor, la gelosia i la traïció. Adrián el director de l’Orquestra Filarmónica de Bogotá, i la seva nòvia Belén semblen estar molt enamorats. Però quan Belén comença a dubtar de la seva fidelitat, desapareix sense deixar rastre. Afligit, Adrián troba consol tant en la seva música com en els braços d’una cambrera, Fabiana. Mentre la passió entre ells creix, les preguntes sobre la misteriosa desaparició de Belén comencen a aflorar.
Co-producció entre Colòmbia i Espanya, “La cara oculta” vol ser un dels títols llatinoamericans més ambiciosos que arribaran a la nostra cartellera. Està dirigida per Andrés Baiz, realitzador colombià en el que és el seu segon llargmetratge després de “Satanás (Perfil de un asesino)” (2007). En aquesta ocasió, ens porta una història d’amor i gelosia que té per pilars el suspens del thriller psicològic.
“La cara oculta” beu del cinema de Hitchcock i amb referent evidents com “Lo que la verdad esconde” o “La habitación del pánico”. “La cara oculta” vol ser un thriller psicològic, un d’aquells films que tensa a l’espectador, que el manté ben enganxat a la seva butaca, fent-lo remou inquiet o fent-lo saltar en els moments puntuals, però “La cara oculta” vol i dol.
El film d’Andrés Baiz té dos problemes molt importants, el primer és la poca credibilitat que ofereix en la seva primera meitat. No et creus la relació entre Fabiana i Adrián, els diàlegs sonen postissos i falsos, la tensió que viu Fabiana –una poc encertada Martina García que té el mèrit de fer poc creïble a Quim Gutiérrez – no la transmet a l’espectador que no es creu que passi res estrany en aquella casa que no sigui el pas d’un lampista pèssim i, tot plegat, acaba semblant un pèl ridícul. El segon problema és el tràiler de la mateixa pel·lícula, un enemic construït a casa, que elimina cap gota de misteri i que desmunta totalment la trama de la segona part del film a tot aquells que l’hagi vist.
Amb tot, la segona part del film té un aspecte diferent, la pel·lícula millor ostensiblement i bona part del mèrit està en la interpretació de Clara Lago. Tot el poc encert de Martina García, el té Clara Lago. Amb ella Quim Gutiérrez torna a ser un actor creïble i el film remunta. I remunta no només per les interpretacions sinó perquè, a més, té l’encert de riure’s d’ell mateix, del gènere i fa broma sobre el que passa de manera irònica i amb una certa mala baba.
En resum “La cara oculta” no és un film massa encertat. El pes de la poca credibilitat que desprèn tota primera part, acaba pesant massa en la segona –on millor- perquè la gent surti satisfeta del cinema i pensi que ha vist una bona pel·lícula.
Envía una resposta