La d’enguany ha estat una Mostra excel.lent, amb un notable nivell mig de les pel.lícules a concurs. Els grans noms com Polanski, Clooney, Cronenberg o Friedkin no han decebut i, en general, els nous talents (McQueen, Arnold, Lanthimos) han confirmat o superat les expectatives, deixant només unes poques decepcions.
Fins i tot el cinema italià ha estat a l’alçada i només un dels tres participants n’ha sortit mal parat. Entre les decepcions, el cinema francés, amb els seus representants Satrapi o Garrel presentant treballs per sota de l’esperat. El director Marco Müller, doncs, abandona la dirección de la Mostra de Venecia deixar molt bon sabor de boca.
Però a pesar de tot el Lleó d’Or se l’ha emportat ‘Faust’, d’Alexander Sokurov, més una adaptació una “assimilació” del clàssic de Göethe per part del realitzador rus. Es tracta d’una pel.lícula difícil, barroca, verborreica, recarregada, estèticament lletja, plena d’imatges pertorbadores i precisos moviments de càmera que va agradar a la majoria de la crítica. El seu passi de prensa fou el més aplaudit de tots els de la Mostra i el film fou el segon millor valorat per la crítica internacional, segons el panel publicat per la revista oficial del Festival. Però també és una pel.lícula que només apreciarà una minoría de públic molt cinèfil. Perquè ‘Faust’, el tancament de la tetrologia sobre la naturalesa del poder que segueix a ‘Moloch’, ‘Telets’ i ‘The Sun’, és una pel.lícula més racional que emocional, que li posa les coses difícils a l’espectador.
L’altra gran triomfadora, i ja des de la seva presentació una de les predilectes per endur-se un premi gran, fou l’excel.lent ‘Shame’ de Steve McQueen, qui confirma tot el bo que ja demostrava a ‘Hunger’. Al final recollí el que semblava el premi més cantat de tota la Mostra, la Copa Volpi al millor actor per Michael Fassbender, qui impressiona amb la seva interpretació d’un solter d’or a qui l’arribada de la seva germana li capgira la vida. ‘Shame’ és un altre film pertorbador, que posa de relleu el talent visual i narratiu del seu director. Ben aviat el podrem veure també al Festival de San Sebastián y ja té garantida la seva distribució a les sales espanyoles.
Per altra banda, el premi a la Millor Actriu correspongué a Deanie Yip, qui interpreta a una assistenta retirada en una de les pel.lícules més anodines de la competició, la xinesa ‘A Simple Life’, de la realitzadora Ann Hui. Però tampoc en aquesta categoría hi havia massa entre el què escollir.
A Xina també va anar a parar el premi al Millor Director. En concret, per Can Shangiun i la pel.lícula sorpresa ‘People Mountain, People Sea’, una dura història de búsqueda, venjança i denuncia social de gran força visual que de ben segur tindrà problemes amb la censura del seu país. A Venècia els va tenir perque es pogués veure: en el seu primer passi van fallar els subtítols, al segon es va haver de parar la projecció durant uns minuts per un petit incendi a la sala. El Jurat fou testimoni de tot.
També entre les premiades, una de les pel.lícules més impactants de la competició ha estat la japonesa ‘Himizu’. Explica la historia apassionada d’un jove a qui se li ensorra la vida al Japó post tsunami del 11 de març del 2011. És violenta, romántica, extrema, arriscada, provocadora i brillant, i la seva parella protagonista ha recollit un merescudíssim guardó Marcello Mastroiani als millors actors joves. Tot un descobriment.
El que sí es va quedar a casa va ser el Premi Especial del Jurat, otorgat a la italiana “Terraferma” d’Emmanuel Crialese. La millor de les pel.lícules italianes a competició. Si en el seu anterior film “Nuovomondo”, Crialese explicava la historia d’uns emigrants sicialians als Estats Units, ara es queda en una illa indeterminada del sud d’Italia en procés de transformació económica, per explicar de forma sencilla i directa però eficaç, la historia dels emigrants il.legals africans que arriben a les seves costes.
La grega ‘Alpis’, la pel.lícula més original de tota la competició, recollia el premi al Millor Guió. Yorgos Lanthimos, el seu director, ja no sorprèn tant com a ‘Canino’, però ‘Alpis’ segueix essent bizarra, negra i diferent. Un autor únic i valent que aquesta vegada s’atreveix a barrejar el seu extrany món i els seus extranys personatges amb la Grècia actual.
I el premi a la Millor Fotografia fou per a la nova adaptació de “Cumbres borrascosas”, d’Andrea Arnold, una altra directora que sap com evitar l’encasellament. La seva pel.lícula conté moments fascinants, però també és descompensada, a estones s’allarga massa i en altres s’accelera en excés. Hi ha seqüències que sobren i altres s’hi troben a faltar. Però el treball de càmera de Robbie Ryan és espectacular i sap treure partit als escenaris naturals en que es va rodar, a les seves boires, les seves llums i les seves penombres. Un aliat perfecte per transmetre les passions del clàssic d’Emily Brontë.
Com passa quasi sempre als festivals de cine, els grans noms van marxar amb les mans buides. No importa les excel.lents critiques que van rebre ‘Un dios salvaje’ de Polanski, ‘The ides of March’ de George Clooney, ‘Killer Joe’ de Friedkin o, en menor mesura, ‘Un método peligroso’ de Cronenberg. El jurat es va oblidar d’ells en el repartiment de premis.
Els certamens de tot el món es barallen per les pel.lícules d’aquests directors de prestigi, anuncien la seva participación als quatre vents, però després els jurats rarament els reconeixen. Afortunadament, no són pel.lícules que necessitin els premis per arribar a les pantalles de tot el món.
Envía una resposta