John Madden ens porta el remake de la israelí “Ha-hov”, pel·lícula del 2007 inèdita al nostre país. Sense poder fer comparacions amb el film original, “La deuda” és un thriller d’espies formalment ben realitzat però amb un cert excés de fredor i amb alguna llacuna a l’hora de definir els interiors dels personatges principals.
En els anys seixanta tres joves agents del Mossad viatgen fins Berlin per capturar i dur a judici a Dieter Vogel , conegut com el “Cirurgià de Birkenau”. La missió acaba resultant amb més impediments i problemes dels previstos i, suposarà un punt d’inflexió que canviarà i marcarà la vida futura d’aquells joves.
En el present la presentació d’un llibre relatant els fets d’aquella heroica missió posarà de manifest que les seqüeles i secrets amb que van tornar a la seva vida civil no han quedat resoltes. Unes seqüeles a les que ha arribat el moment que s’enfrontin sense pèrdua de temps, siguin quines siguin les conseqüències.
John Madden s’allunya del seu registre habitual romàntic de “Shakesperare in love” o “La mandolina del Capitán Corelli” i s’estableix en un thriller d’espionatge fred i tens. Una història narrada a través de dues línies temporals, una en el present, iniciada amb la presentació d’un llibre i l’altra que trasllada a l’espectador al Berlín de 1965.
De les dues històries, la de Berlin, és la que dóna al film aquest aire de thriller d’espionatge ple de tensió i la part que atrapa més a l’espectador. Amb una ambientació perfecta i tres actors joves que es mouen amb solvència, la missió de captura del nazi Vogel atrapa i fa contenir l’alè en alguns moments. Amb tot és ja en aquests moments que un s’adona que el film té problemes a l’hora d’endinsar-se en les ànimes dels protagonistes, de definir certs comportaments que ens els faci comprendre millor. Un fet d’importància perquè “La deuda” no és tant un film d’acció com un film que vol posar èmfasi en les conseqüències morals dels nostres actes. Potser és aquest no explicar com cal els personatges en el passat, el que provoca que la part del present acabi resultant més confusa i densa del que seria de preveure malgrat el joc hàbil d’amagar certs fets o d’explicar certes mentides a l’espectador.
El resultat final és que “La deuda” acaba sent un film al que un ha de lligar només a un correcte perquè la fredor i aquest no arribar l’ànima dels protagonistes impedeix apropar-lo a qualsevol valoració més elevada.
Envía una resposta