La piel que habito
9Valoració

De camí a veure la nova producció de Pedro Almodóvar, “La piel que habito”, la curiositat per conèixer el que és l’últim treball del director manxec augmenta progressivament. Un director venerat a països com Itàlia, França o Estats Units i que a la seva terra natal ha de lluitar més ferotgement per rebre compliments.

Aquest últim film d’Almodóvar compta amb la col·laboració d’actors i actrius coneguts entre les seves files (com Antonio Banderas o Marisa Paredes) i d’altres que entren en el món almodovarià per primera vegada (com la protagonista Elena Anaya o Jan Cornet).

Almodóvar ens transporta en aquesta pel·lícula a un Toledo lleugerament llunyà, concretament un any més enllà, al 2012. I ens deixa gaudir d’un punt futurista, però només un pessic, el suficient per inquietar, però per seguir sentint-lo pròxim. Des de la finca d’un prestigiós cirurgià, en Robert Ledgard (Antonio Banderas), el director ens endinsa en un thriller psicològic que atrapa des del primer moment.

Robert té un passat dolorós que l’ha marcat tràgicament. La seva dona mor víctima de les seqüel·les d’un accident, on pateix greus cremades. La seva filla també serà víctima de l’horror familiar i, des d’aquest punt, el doctor Ledgard no deixarà d’investigar, a la seva manera, sobre la possibilitat de fabricar un tipus de pell humana resistent als fenòmens externs. Es la pell que habita Vera (Elena Anaya), la seva pacient, i que habitem tots des del primer minut de metratge. Una pell interessant però molesta i terriblement dolorosa.

La pel·lícula ens posa en situació i ens dóna pistes en forma de flashbacks sobre com tot ha arribat a cert punt sense sortida. A Almodóvar se’l veu totalment en el film, però amb una subtilesa i bellesa potser més elaborada que en els seus anteriors treballs. Una gran feina en quan a direcció actoral, un guió increïble (adaptat per ell mateix de la novel·la “Tarántula” de Therry Jonquet), i a destacar també el treball de fotografia i la música que acompanya el film.

Elena Anaya en una interpretació molt encertada, transmet emocions només amb la mirada i Antonio Banderas està molt contingut en un paper que podria haver estat massa histriònic però que no s’ha deixat a l’atzar. La resta de repartiment també aconseguit, Jan Cornet (Víctor) implicat en la mort de la filla de Ledgard, i Marisa Paredes com la criada (i mare, com no) de Banderas. Roberto Álamo amb un paper violent i esperpèntic (molt en la línia de personatges de pel·lícules anteriors del director) també aconsegueix introduir-se en el món almodovarià.

No deixa indiferent, remou i t’aixeques de la butaca amb una sensació de mareig i inquietud. En la meva modesta opinió, un esglaó més en la filmografia d’Almodóvar, que canvia en certa manera el seu registre habitual, sense deixar-lo de banda, sinó modificant-lo i tamisant-lo. Un moment per deixar-se encisar pel cinema en lletres grans, i oblidar-ho tot fins que es tornin a encendre els llums.


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies