Steve Rogers és un jove malaltís que vol allistar-se en l’exèrcit dels Estats Units per combatre durant la Segona Guerra Mundial. Contínuament rebutjat, acaba cridant l’atenció del doctor Abraham Erskine que l’accepta en un programa secret que vol crear al soldat definitiu. Durant l’experiment que converteix a Steve en un superhome, els nazis ataquen el laboratori, destruint l’equipament i qualsevol possibilitat de produir més supersoldats. Steve Rogers es converteix en el Capitán América, primer home anunci utilitzat per recaptar diners per la campanya militar, després superheroi que ha d’enfrontar-se amb Cráneo Rojo i els seus plans per conquerir el món.
Marvel continua amb la idea de construir un univers cinematogràfic tan dens com el que ha desenvolupat en els còmics, produint pel·lícules que funcionen per elles mateixes però que a la vegada permeten establir tot un món de ficció que acabarà esclatant en l’adaptació de Los Vengadores, prevista per l’estiu del 2012. Afortunadament la companyia està fent una molt bona feina a l’hora de plantejar les seves adaptacions i des d’aquest punt de vista, Capitán América és una producció afortunada. El guió recrea de manera molt sòlida l’origen clàssic del personatge: d’aspirant a soldat pràcticament incapacitat a gran heroi, en la pel·lícula Steve Rogers és un home que assumeix el seu valor després de passar per la humiliant experiència de ser utilitzat com a eina publicitària. Rogers és un heroi clàssic, valent i tenaç, que ha de sobreposar-se a la falta de confiança que l’exèrcit nord-americà té en ell. Un cop reivindicat com a heroi, el Capitán América ha d’enfrontar-se a Cráneo Rojo, un dolent de manual (que en els còmics es presentava com a nazi i aquesta versió ha estat desposseït de qualsevol ideologia) que vol convertir-se en l’amo del món. L’enfrontament és l’excusa que necessita qualsevol pel·lícula de super-herois per posar-se en marxa però en aquest cas no és el més important i és molt més engrescadora l’evolució de Steve Rogers i el seu drama personal.
Un dels grans encerts de la pel·lícula és no convertir-se en un pamflet patriòtic, cosa fàcil tenint en compte el tema, i fins i tot es permet una escena que parodia la maquinària publicitària del país. La pel·lícula no parla de com l’exèrcit americà s’enfronta als nazis per salvar el món sinó que se centra en la figura d’un home que vol, costi el que costi, protegir la gent i derrotar un enemic comú. Considerant la gran quantitat de produccions que cauen en aquest joc de la supremacia dels Estats Units, és gairebé un miracle que una pel·lícula que porta per títol Capitán América fugi d’aquest enfocament. L’altre encert del guió és que construeix una història emocionant i no una successió d’escenes d’acció sense sentit. Els moments d’acció estan justificats i repartits i serveixen per fer avançar la història i fer evolucionar els personatges. Per comentar algun petit defecte, hi ha certa manca d’emoció en un parell de moments clau de la història, una mica més de temps i d’intenció haurien millorat molt més el conjunt.
Els actors fan un treball molt acurat a l’hora de portar a la pantalla una producció que està a mig camí entre el còmic de super-herois i el cinema bèl·lic. Chris Evans construeix un Steve Rogers convincent (ajudat per uns magnífics efectes especial que poden convertir el seu espectacular cos en el d’un home prim i petit) i un Capitán América tenaç i sacrificat; és el màxim exponent de la dedicació als altres i s’enfronta a qualsevol situació sense dubtar. La resta del repartiment està encapçalat per Hayley Atwell, que en el seu paper de Peggy Carter defuig caure en la típica noia necessitada d’ajuda per convertir-se en una dona forta, amb caràcter i amb un paper actiu, i Hugo Weaving, esplèndid en la representació de Cráneo Rojo, un dolent de manual però que en les seves mans està més contingut de l’habitual i això afavoreix la credibilitat del personatge. En quant a la resta d’actors, tant Tommy Lee Jones com Stanley Tucci per posar un parell d’exemples, donen vida a personatges amb una funció clara dintre de la pel·lícula i unes relacions ben justificades amb els altres protagonistes.
Capitán América, el primer vengador no és la típica pel·lícula de super-herois. Tant per la seva localització temporal com per la natura dels poders del personatge és més una pel·lícula d’acció amb tocs de drama (i alguns moments de comèdia també). A més, és una pel·lícula que funciona bé a tots els nivells, història, diàlegs, actors, escenes d’acció i efectes, i segueix donant la sensació de pla mestre ben elaborat que donen totes les últimes produccions de Marvel. Una aposta segura per tots aquells seguidors del cinema d’acció que vulguin emocionar-se amb un heroi clàssic. I per suposat, després dels crèdits hi ha sorpresa.
Envía una resposta