Tots en un i un per tots

Tenint a dalt de l’escenari a Richard Melville Hall (Moby) un es pot esperar qualsevol cosa d’aquest multifacètic artista, amant confès de l’experimentació que ha transitat pel techno, el dance, el chill out, el rock i l’electro-pop sense manies.

La incògnita sobre quina de les facetes de Moby imperaria ahir al Poble Español es palpava a una platea plena de gent que escrutava amb curiositat l’escenari. I allà sobre hi havia les pistes del que estava per venir: guitarres, teclats, timbals, violí, chelo elèctric, bateria, bongos, micròfons,… tot un pati de jocs que transmetia una idea clara; diversitat i possibilitats.

I així va ser el grandíssim concert que Moby va oferir ahir a Barcelona. Lluny d’aquell espectacle íntim del 2009 al Palau de la Música, en aquesta ocasió ha ofert un desplegament de tot el què és capaç, un tour de force que ha abordat tots els estils i s’ha servit de tots els elements a mà, per passejar-se pels diferents aires i treballs de la seva amplia trajectòria sense dedicar gaire temps al seu últim disc ‘Destroyed‘.

Després que Moby s’excusés per no parlar bé un espanyol amb el que després es defensaria prou bé per dirigir-se al públic al llarg del show, un joc de llums multicolor donava el tret de sortida a l’espectacle de forma inequívocament dinàmica.

En els trams més discotequers del concert, Moby va demostrar que no cal amagar-se darrera uns plats per convertir l’espai en una pista de ball i fer embogir a tots els presents al ritme de la música, ja fos a base de guitarra, de timbals o amb una batucada frenètica. Així van sonar en la seva versió més ballable temes com “Slipping Away”, “Go” o “In my heart”.

Donant via lliure a la seva vessant guitarrera, el conjunt va atacar ‘Beautiful’ amb aires rockers que de nou desembocarien en el disco desaforat. I així les sis cordes també van poder tenir el seu moment estelar en temes com el hit “Lift Me Up”, “Extreme Ways”, “We are all made of stars” i sobretot en la versió del clàssic de Led Zepelin “Whole Lotta Love”.

I evidentment tampoc van faltar els talls més ambient que ja formen part de la banda sonora de les nostres vides com “Porcelain”.

Un espectacle al que va aportar no el seu gra de sorra sino una muntanya sencera la vocalista Joy Malcolm, a qui Moby deixà el protagonisme en bona part del concert, per lluiment de les seves portentoses cordes vocals i gran presencia sobre l’escenari. Seva fou la veu que conduí temes com “In this world”, “Natural Blues” o “Why Does My Heart Feel So Bad?” amb un registre capaç de transmetre poder i misticisme a parts iguals.

En conjunt quasi dues hores que van donar de tot per tothom, pels rockers i els ravers, pels frenètics del dance, pels amants del techno, pels qui deixen serenar l’ànima a base de chill out i per qualsevol capaç de gaudir amb tot el què la música pot oferir. Perquè en un ambient idoni, amb un so magnífic i una gran sintonía banda/públic, la d’ahir va ser tota una classe magistral del què algú amb la versatilitat i els recursos de Moby pot donar de sí.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies