Quan una pel·lícula comença amb un rètol que indica que està basada en una història real començo a tremolar. Endavant se m’obren dues possibilitats, cap d’elles positiva: la primera, que sigui totalment previsible i òbvia i la segona, que es converteixi en un telefilm típic de les tardes de dissabte i/o diumenge. Afortunadament Betty Anne Waters no cau en el segon grup i només es queda en història òbvia, que donades les circumstàncies ja és tot un triomf.
Betty Anne Waters és una dona que no accepta que el seu germà Kenneth sigui considerat culpable d’assassinat i condemnat a passar-se la vida a presó. Dedicarà la seva vida a convertir-se en advocada per demostrar la innocència del Kenneth sense mesurar l’impacte que aquesta decisió tindrà en la seva família.
La història de Betty Anne Waters és una història de superació, d’amor fraternal i de confiança. És la història d’una persona que deixa de viure la seva pròpia vida per salvar la del seu germà, que deixa de banda la seva família i amics per posar-se al servei d’una causa més gran. Com a tema és interessant, sobretot en el context d’una societat individualista que es preocupa del bé particular. El problema és que un cop superada aquesta idea la pel·lícula no aporta molt des del punt de vista cinematogràfic.
El director Tony Goldwyn no fa cap esforç per abordar la narració d’una manera diferenciada i no és capaç d’explorar els grisos dintre de la història que està clarament plantejada com un drama de blancs i negres. Un munt de patrons ben habituals del gènere, un guió que no aprofundeix en els personatges i la necessitat contínua d’intentar emocionar l’espectador amb trucs que la televisió més rutinària ja ha superat constitueixen les característiques més destacables de la producció. La pel·lícula semblaria encara més un telefilm si no fos per les interpretacions, molt per sobre de la direcció i altres aspectes tècnics. Hillary Swank, Sam Rockwell i Minnie Driver fan un treball bastant convincent que l’espectador agraeix perquè ràpidament s’adona que és l’únic que pot salvar un producte que en altres circumstàncies no hauria arribat a les pantalles del cinema. Actors i actrius fan que el trajecte sigui mínimament entretingut i suportable i en certs moments ens proporcionen escenes emocionants en les que els personatges es reivindiquen.
La sensació final que queda és agredolça, sobretot quan un es planteja les possibilitats de la història i del repartiment i veu que, lamentablement, han quedat reduïdes a un drama típic i tòpic ple de llocs comuns i de recursos poc originals.
Envía una resposta