Un tranvía llamado deseo

2011-07-11

9Valoració

Aquests dies pel carrer Casp, concretament al teatre Tívoli, s’atura un tramvia anomenat Desig. El condueix Mario Gas, i fa parada al Grec 2011, després d’haver estat viatjant per altres zones de l’estat durant aquest any. Va iniciar el seu camí a Santander, s’ha aturat a Madrid, i ara arriba a Barcelona fins el 31 de juliol.

Tennessee Williams ha estat revisat per Mario Gas en diverses ocasions, i després d’ El zoo de cristal i La gata sobre el tejado de zinc caliente, li toca a Un tranvía llamado Deseo. Blanche du Bois, filla d’una família acomodada de Mississippí, arriba a casa de la seva germana Stella a fer una visita, amb un bagul carregat de mentides i ombres del passat. S’instal·la en el petit apartament que comparteix Stella amb el seu marit,en un carrer ple d’immigrants a Nova Orleans .El seu cunyat, Stanley Kowalski serà la nota dissonant entre les germanes i el desencadenant d’una tensió creixent que Stella haurà de resoldre sacrificant l’amor per un o per l’altre.

Existeixen antecedents que s’han marcat a foc en la memòria de molts de nosaltres sobre aquesta obra de Williams. Ningú pot deixar de pensar en la versió cinematogràfica que va fer Elia Kazan, ni en l’actuació glamurosa de Marlon Brando, que fins i tot arribava a desdibuixar la mesquinesa del personatge de Stanley Kowalski i ens el feia veure heroic. O la Vivien Leigh turmentada fent de Blanche, que li va valer un Òscar de l’Acadèmia.

Mario Gas ha revisat aquesta obra intentant deixar de banda aquestes referències, i aconsegueix guiar perfectament un elenc d’actors de renom que creen un clima atraient, amb continuïtat, i energèticament potent. Vicky Peña es Blanche du Bois, i una vegada més cal deixar-se aclaparar per la intensitat interpretativa i la versatilitat d’aquesta actriu catalana, que crea des del primer moment un personatge meravellós, una protagonista absoluta finament dibuixada que va creixent durant tota la obra. Intensitat total en el seu tàndem amb Àlex Casanovas (Harold Mitchell-Mitch), qui ressalta entre la resta d’intèrprets masculins. Respiracions tallades entre el públic en l’escena on ella es sincera i explica el seu passat a Mitch.

Ariadna Gil (Stella), com un submís ninot de drap entre els seus dos amors, interpreta de forma ferma i subtil aquesta dualitat dolorosa. Roberto Àlamo és potser un Stanley Kowalski una mica desafinat en els seus moments més planers, desequilibrat en la interpretació, que pesa més en els moments obscurs del personatge. L’estranya atracció que sent Kowalski per la seva cunyada no es dibuixa clarament i potser és l’única puntualització negativa en aquest últim tramvia de Blanche. Secundaris també ben interpretats, tot i que potser massa tibants els personatges finals del metge i l’infermera.

No obstant, l’obra funciona perfectament durant les tres hores de durada, mantenint l’espectador atent, tot i conèixer prèviament de què va la història. Menció especial a l’escenografia i les llums. Un apartament ben dibuixat i unes projeccions al darrere d’un carrer ple de neons en moviment, que es desdibuixa quan Blanche torna al passat. També la música crea un ambient adequat en tot moment durant la obra.

Un plaer pels sentits. Una revisió d’un Mario Gas com a aposta segura per veure teatre de qualitat aquests dies davant la pluja d’ofertes del Grec 2011.