Analitzant els rostres en la pantalla
Lacuesta, en un nou exercici cinematogràfic d’alçada, construeix una biografia especial de la gran Ava Gardner (1922-1990) unint dos primers plans que es comuniquen i dialoguen durant el metratge: un primer pla de la jove actriu a “Pandora” (1950), la primera pel•lícula que va rodar a Espanya, i un altre de la ja madura Gardner a “Harem” (1986), l’últim que va rodar a Espanya.
Isaki Lacuesta (Girona, 1975) ha demostrat amb escreix que és un cineasta adaptat als temps que corren. És, sens dubte, un cineasta del Segle XXI. No dubta a moure’s entre el documental més o menys ficcionat (“Cravan vs Cravan”, “La leyenda del tiempo”), ficar-se de ple en la ficció més pura (“Los condenados”) i crear peces per a sales d’exposicions i museus. I tot això, ho fa, amb un segell personal i amb l’absoluta convicció que del que es tracta, en el fons i en la superfície, és explicar històries. En una entrevista concedida a un servidor i publicada en el llibre “El guión hablado” (Edicions “Fundació Taller de Guionistes”, 2011) Isaki Lacuesta rematava l’entrevista dient: “En general, no crec que hi hagi uns llenguatges propis del documental i uns propis de la ficció, ni que uns tinguin més valor estètic que els altres. En qualsevol cas, l’important és que les pròpies pel•lícules ens ensenyin a pensar sobre com estan fetes”.
En aquest cas, després d’un encàrrec inicial de la TCM per realitzar un guió més impersonal (amb la seva inseparable guionista Isa Campo) sobre la figura d’Ava Gardner que no anava a dirigir ell sinó un director americà, el projecte va canviar radicalment en el precís instant en què li van comunicar si ho volia dirigir ell mateix. Inspirant-se (repeteixo: inspirant-se) en el llibre de Marcos Ordoñez “Beberse la vida: Ava Gardner en España” el resultat final es mou de forma magistral entre la pel•lícula d’autor i el documental per a televisió més assequible per a tots els públics. Lacuesta ha aconseguit protegir la seva forma d’explicar històries més propera a un cinema autoral i minoritari però també ha aconseguit que la peça tingui una estructura que permeti a l’espectador menys receptiu al seu tipus de cinema gaudir-la per igual. Dit d’una altra manera, podem reflexionar o simplement mirar.
El document, que narra l’experiència vital d’Ava Gardner a Espanya, es converteix en un estudi sobre el rostre i el seu envelliment. “La noche que no acaba” és també una reflexió entorn de la mirada de Hollywood cap a Espanya i dels espanyols d’una època cap a Hollywood. Lacuesta es recolza molt més en els “supervivents anònims” (Paco Miranda- pianista del Hilton- Perico Vidal- ajudant de direcció- Pere Gomis -el pescador que apareix quatre fotogrames en “Pandora” o Ana Maria Chaler- doble de Gardner per a les seqüències de nu que l’actriu nord-americana va rodar a Tossa de Mar-) que en els grans noms (que també n’hi ha: Lucia Bosé per exemple) i aquesta elecció fa que el documental sigui més proper i més veritable. Molt més intens encara que aquests personatges tinguin una visió més “popular” i molt basada en el record mitificat i subjectiu.
Hi ha en el documental un joc sobre el propi cinema, un intent (aconseguit) de Lacuesta per utilitzar escenes de les pel·lícules de Gardner i a través d’elles, en un diàleg continu entre les seqüencies, construir un discurs interactiu entre la Gardner més adulta (amb la veu de Charo Lopez en off) i la Gardner més jove (amb la veu d’Ariadna Gil en off). Un discurs metacinematogràfic i vital que aprofundeix en aquella vella idea que els actors gairebé “assagen” la seva pròpia vida en escena.
Tot aquest joc d’imatges cinematogràfiques i reals (el joc visual entre l’arribada dels americans a Tossa de Mar i les imatges de Bienvenido Mr.Marshall és sublim) permet també presentar un fresc dels paparazzi, de les revistes del cor, del franquisme, dels grans mites del cinema i la fascinació que produeixen.
“La noche que no acaba” és una espècie d’exercici de notes a peu de pàgina sobre una actriu, una indústria, un model referencial de bellesa i també sobre una dona atrapada en una indústria i en la seva pròpia vida. Un dels mèrits de Lacuesta (un altre més) és tenir present els “affairs” amb Mario Cabré, Sinatra i Luis Miguel Dominguin sense caure en el típic producte “salsa rosa” que veiem en molts documentals.
Ava Gardner va envellint i les petjades de la beguda, de les festes, dels seus amors i les seves passions li van deixant marques en el rostre. El director català gaudeix amb aquest detall: analitzar el rostre que canvia, el rostre que es tira damunt els anys, el rostre que va deteriorant-se. En el rodatge de Harem, pel•lícula per a televisió que data del 1986, Silvia Marsó (actriu espanyola que apareix en la pel·lícula com a extra) li va demanar un consell a una ja envellida Ava Gardner i ella li va dir: “Tingues paciència perquè en aquesta professió no s’arriba mai”. Un consell que sembla ser sinònim de la seva vida: una inexorable fugida cap a endavant sense veure mai l’horitzó.
El film es revela com un retrat autèntic que mitjançant fotogrames congelats o ralentits intenta descobrir que hi havia de l’Ava Gardner dona dins de l’actriu o viceversa, treure a la llum emocions amagades i, com és habitual al cinema del gironí, interrogar-se sobre lo real i la ficció; transitar entre el cinema i la realitat i assajar associacions impossibles.
En resum, es tracta d’una obra mai menor al cinema de Lacuesta amb un gran treball de muntatge d’imatges i de coneixement del llenguatge cinematogràfic que no decau mai. Un film esplèndid, molt ben escrit, rodat i muntat, que segueix demostrant que es pot fer cinema personal sense necessitat d’avorrir sinó tot el contrari. Un cinema del segle XXI que se serveix del cinema clàssic per parlar d’un mite.
Envía una resposta