Tinc una cosa per explicar-vos, quan encara se’m resenten les oïdes i tot el cos, no puc deixar d’explicar d’on vinc, el que he vist i, principalment, el que he escoltat. Acabo d’assistir a un concert molt especial en la historia dels propis protagonistes, que no han estat més que els qui eren allà, dalt de l’escenari, i els endemoniats que els escoltaven a baix.
Quaranta minuts han estat suficients per convencer als presents. Una historia que al 2011 va començar així: A les deu menys deu pujaven al petit escenari del BeCool, Brandon Welchez i els altres quatre integrants de Crocodiles. Els mateixos que van actuar com a teloners dels White Lies el passat 16 de Marzo, i que ja aleshores ens havien sorprès.
En aquell moment em vaig arriscar a dir que el que havia vist era pura rebeldia, una antetitisi, adrenalina primaria – rebels, cruels i autèntics. Avui, després del que hem vist al BeCool, segueixo pensant el mateix.
Han presentat de nou el seu àlbum debut “Sleep Forever”, un treball amb un so perillós, claustrofòbic, inflamable. Se l’han jugat i amb foc! Doncs saben que aquest projecte està en mans del pirotècnic James Ford (productor de Artic Monkeys, Klaxons i Florence & The Machine, entre altres). Els de San Diego, uns dels apòstols de l’art-punk, han recreat a la petita sala Becool el seu propi estil, so cru marcat en cançons com “Billy speed”, psicodèlic a “Jet Boy Jet Girl” i hipnòtic al seu single “Sleep Forever”.
Mentre els escoltava, no he deixat de recordar el eslogan que anunciava just a l’entrada de la sala “We put de music on”. Ha estat justament el que ha fet Brandon Welchez amb el seu desvirtuat sentit del ritme que ha trencat barreres i ha vomitat un flagrant torrent vocal a “Stoned to Death”. La seva energía s’ha contagiat ràpidament als de les primeres files i abans que ens n’adonessim, al recinte hi havia una vibració exquisita que ens ha deixat a tots atordits.
Ningú es movia del lloc,. Sabent que els propers minuts serien més intensos que els anteriors. Ell, aliè a tot, ha agafat la guitarra, donat l’esquena al públic i coordinat amb la bellísima Alianna Kalaba (bateria) una entrada inflamable de la cançó “Mirrors”, com si fos una escletxa del “Transmision” de Joy Division i ha començat a saltar desmesuradament sobre l’escenari. El seu guitarra, Charles Rowell, element indispensable i responsable de tota aquesta bojeria, no ha parat de trobar riffs minimalistes que lluitaven entre la distorsió i els feedback generats pels altaveus.
La temperatura de la sala anava pujant i tots ho sentiem, aquest no era un concert per masses, era un concert al vell estil de Velvet Underground, un concert per amics. El més atrevit podia pujar a l’escenari, tot i que només ho ha fet una persona ja que la resta sabia que allà dalt calia espabilar-se i això pocs ho poden fer com Brandon Welchez. Acabada la historia amb la guitarra malferida al terra, i després de desplegar tot el repertori d’aquesta forma tant brutal, tant cruel, alguns hem deixat la primera línea de la platea i ens hem refugiat a la part del darrera, intentant agafar aire i forces pel que quedava per venir.
En només un parell de minuts, ja estaven de nou aquests kamikazes de l’art-punk preparant-se pel seu bis. I què han escollit per fer-ne una versió? “Beat on the Brat” dels Ramones, como no. Volien assegurar-se de que a la platea no quedés ningú inmune i ho han aconseguit.
Crocodiles són el què són per mèrits propis, no els falten virtuds ni arguments per conquerir el protagonisme a la nova era art-punk del moment. I si després de tot el què us he dit encara dubteu, no heu de fer més que escoltar el seu disc.
Envía una resposta