Animal Man – La Finestra Digital

Animal Man

2011-07-05

8Valoració

El guionista com a superheroi

Planeta DeAgostini recopila en un luxós tom la col·lecció de còmics “Animal Man” de Vértigo, una de les creacions fonamentals del guionista escocès Grant Morrison, sens dubte l’enfant terrible dels còmics de superherois .

Deixin-me començar amb uns quants focs d’artifici: Grant Morrison és el J.J. Abrams del món del còmic. O a l’inrevés. Tots dos genis comparteixen certes constants autorals ben pocs habituals en els productes de la cultura de masses, com ara els comic-books de superherois o les sèries de televisió destinades al prime-time : la devoció per les trames metalingüístiques i enrevessades, la profusió de cites provinents de l’alta i baixa cultura barrejades sense cap mena de limitació, i sobretot la passió pels viatges temporals, les pertorbacions de l’ordre còsmic (i del narratiu, és clar) i, en general, la disbauxa de realitats paral·leles. Com el propi Morrison s’encarrega de confirmar, amb el seu tallant humor escocès, – en el pròleg a aquesta excel·lent edició de Planeta DeAgostini que recopila tota la seva trajectòria al capdavant de la capçalera de “Animal Man” – aquesta va ser l’obra que el va confirmar com a autor de còmics decididament extravagant i genial, i que li va permetre seguir escrivint “el galimaties il·legible que des de llavors s’ha convertit en la meva especialitat”.

Però cal aclarir que “Animal Man” no té res d’il·legible. De fet, es tracta d’una excitant i imprevisible col·lecció de còmics capaç de trencar les expectatives del lector d’historietes de superherois que ja creu estar de tornada. N’hi ha prou amb fer un cop d’ull a “El evangelio del coyote”, una joia auto-concloent on s’esbossa una curiosa teoria entorn de la invulnerabilitat del cèlebre personatge de la Warner obstinat a caçar al Correcaminos, per adonar-se que Morrison fa alguna cosa més que simples còmics d’aventures protagonitzats per tipus amb malles. La seva oportunitat laboral va arribar quan, després de l’aparició sísmica de l’iconoclasta Alan Moore, els capos de DC es van llançar a la caça de talents britànics, especialment dels vinculats a la revista 2000 A.D. Morrison es va especialitzar, des dels seus inicis als Estats Units, en la desconstrucció de personatges oblidats del fons de catàleg superheròic, com ara “La Patrulla condenada” o “Animal Man”. L’oblit dels personatges que va rescatar per part del lector, va afavorir que pogués exercir, amb plens poders, de demiürg embogit, d’agitador – sovint cruel – d’unes trajectòries existencials on allò més previsible mai va tenir cabuda. A més va tenir la sort de comptar amb els elegants dibuixos de Chas Thuog i Doug Hazlewood, i també amb les meravelloses portades de Brian Bolland, l’home que va dibuixar joies com “La broma asesina” o “Camelot 3000”.

L’obscur personatge creat als anys seixanta per Dave Wood i Carmine Infantino va ser exhumat dels arxius de DC per convertir-se, en mans de Morrison, en un confós pare de família, decidit a reivindicar-se com un superheroi de més volada – impagable el moment en què comença a rondinar de la fama d’altres superherois amb més sort, com per exemple Blue Beetle -. Al temps, Animal Man es comprometia en la ficció – com el propi guionista ho feia a la realitat – amb la pràctica vegetariana i la defensa dels drets animals o, inesperadament, es llançava a esbrinar els secrets de la Creació transcendint tots el límits argumentals d’un còmic de clatellades. Al cap i la fi, aquesta obra de Morrison va suposar la irrupció de la literatura del jo al món del còmic, l’apoteosi de la devastació de la narrativa clàssica de l’art seqüencial que aconseguiria l’estatus d’obra mestra en els episodis finals quan –compte amb l’espòiler! -, en un gest decididament pirandellià el personatge acabaria per enfrontar-se al seu creador per demanar-li explicacions sobre el seu destí. Què més es pot demanar?