Todos eran mis hijos

2011-07-02

6Valoració

Ha arribat al Grec 2011 de la mà del director Claudio Tolcachir, una producció ja vista a Madrid i amb molt d’èxit per allà: “Todos eran mis hijos” d’Arthur Miller, que va ser estrenada per primera vegada el 1947 als Estats Units. Acollida amb grans aplaudiments al Poliorama, a Barcelona, el públic es va posar de peu mentre els actors saludaven.

“Todos eran mis hijos” és un text potent que va portar a Arthur Miller a consolidar-se com a dramaturg d’èxit, i que ara Tolcachir ha revisat. La família Keller viu sobre una corda fluixa, aparentant no estar-hi. Joe Keller, el pare de família es un empresari d’èxit en el barri. Tres anys enrere aproximadament va desaparèixer en la guerra un dels seus fills, en Larry, que tot i no ser-hi en escena, marca el desenvolupament de la trama. Chris, l’altre fill dels Keller, vol casar-se amb Ann, l’antiga promesa de Larry, i per això la convida a passar uns dies a la casa familiar. La mare, Kate Keller, veurà en els joves una amenaça a la seva esperança de retrobar Larry. Els Keller són una família respectada al barri, després que Joe va ser exculpat en un judici per negligència per haver fabricat certes peces defectuoses per a l’exèrcit que van provocar la mort de vint-i-un soldats: aquestes morts les paga el pare de Ann, empresonat, que abans era soci de Joe.

Claudio Tolcachir revisa, doncs aquest clàssic, inicialment escurçant la durada (i retallant text, és clar) que passa de tres hores a una hora i mitja, i segons expliquen alguns dels actors en entrevistes recents, intentant desestructurar el gran text una mica, portant-los al terreny de la veritat, traient solemnitat i afegint naturalitat.

L’intent es queda a mitges. Es cert que no és fàcil portar a escena textos tan ben acabats com els de Miller, però en l’intent de condensar text, es perd el temps natural que Miller havia calculat acuradament perquè els esdeveniments funcionin. Així, per exemple l’arribada de George, el germà de Ann amb notícies sobre el seu pare empresonat és una mica precipitat, com també ho són les escenes dels secundaris (ben interpretades, no obstant) que en el text original espongen la situació creant un clima de tensió progressiva sobre els esdeveniments ocults sota la suposada idíl·lica situació dels Keller.

També sorprèn la quantitat de gags generats en situacions gens gracioses, que al meu parer no funcionen, i que entretallen la trama. Tot plegat fa que la obra perdi pes, encara que potser era la intenció del director.

En quant a la interpretació dels actors, cal destacar la força de Carlos Hipólito fent de Joe, i la de Gloria Muñoz en el paper de l’esposa que sembla que no toca vores, però que recanalitza en enteniment de forma molt creïble al final de la obra. També els secundaris resolen els personatges de forma polida. Tot i això el tàndem Fran Perea (Chris Keller) i Manuela Velasco (Ann Deever) no acaba de funcionar, i els falta veritat en les interpretacions, que són massa etèries, i una mica desconnectades. Sobretot es nota en les escenes on interaccionen Hipólito i Perea, on la balança es decanta pel seu propi pes.

En definitiva, un text preciós que perd certa força a causa de la direcció i algunes interpretacions, però que aconsegueix trobar alguns moments molt sòlids (sobretot amb Hipólito i Muñoz en escena), que salven la obra. Un entreteniment interessant, però amb menys força de l’esperada.