Benvinguts al club dels “solaristes”. Arriba al nostre país, publicada per Impedimenta – per primera vegada en una irreprotxable traducció directament del polonès de Joanna Orzechowska – ,“Solaris”, l’obra mestra de la ciència-ficció més introspectiva de Stanislaw Lem.
Una novel·la que, des de la seva publicació l’any 1961, ha generat una creixent comunitat de devots del “solarisme”, un misteri tan insondable i fascinant com el planeta on se situa l’acció.
“Metabolisme oceànic”, “màquina plasmàtica”, “oceà homeostàtic” o simplement “oceà autista”: Aquestes són algunes de les extravagants denominacions que rep l’enorme i misteriosa superfície aquàtica pensant de Solaris, un llimb que orbita despreocupadament a l’espai exterior i que, malgrat això, es converteix en el portal d’accés a la intimitat del seu protagonista, un espai interior si més no angoixant que aquest psicòleg, enviat per investigar els desordres de conducta dels encarregats de vigilar l’estació d’observació solariana, creia tenir ja ben segellat.
“Solaris” – la novel·la – és, sens dubte, un clàssic fonamental de la ciència ficció literària més metafísica, una obra que quan es va publicar va haver d’enfrontar-se a certa incomprensió – especialment, per part dels devots nord-americans de la S/F – per la seva atrevida voluntat de despullar-se d’alguns dels clixés més sovintejats del gènere, però que, avui dia, és considerada una obra mestra – i no només de la ciència-ficció – pràcticament sense discussió. Contra l’exhibicionista tecnologia de les representacions futures més convencionals, Lem oposa una estació espacial una mica atrotinada, plena de llibres – sí, llibres; res d’e-books – sobre la solarística que amunteguen pols en pesades prestatgeries; un espai poblat de naus silencioses i oxidades; en definitiva, un futur sense glamour, aliè al to èpic de la ficció post-Star Wars. A les utopies científiques high-tech, Lem respon amb el sonat fracàs d’una comunitat científica que es topa amb un objecte d’estudi que la sobrepassa, una entitat pensant de naturalesa i dimensions inabastables per a les limitades capacitats humanes.
La metàl·lica prosa de “Solaris” es converteix en el mitjà ideal per oferir-nos el testimoni de Kelvin, un malenconiós científic traumatitzat per culpa del suïcidi de la seva dona, que vaga atordit per l’estació orbital com si fos un caminant sense destí escapolit d’una Nouveau roman. Aviat l’aventura espacial es converteix en una història de fantasmes. L’aparició de la dona de Kelvin –convertida en una presència evocadora però sense passat – fa brollar el record – i també les sotragades emocionals – del protagonista i, al temps, confirma la dificultat de posar ordre en la pròpia psique.
Solaris – el planeta – és molt més que un mer “oceà autista” o un extraterrestre paràsit que s’alimenta dels records humans. En realitat, és un espai supraterrenal – com l’avantpurgatori de Dante o l’illa de “Lost”, si em permeten un exemple un mica herètic – que enfronta a Kris Kelvin – i, per extensió, a tots nosaltres- davant un abisme existencial que obliga a reconsiderar la vida sencera. Solaris és un caos de records i pensaments, d’emocions i visions fugaces, de reinterpretacions forçosament incompletes, gairebé sempre tardanes, com la nostra pròpia vida. Per això, el seu imaginari es va convertir en el magma ideal perquè un cineasta com Andrei Tarkovski expressés les seves irremeiables diferencies amb el seu present (o perquè el més convencional Steven Soderbergh planegés una història romàntica). No és d’estranyar que a Lem no li convencés del tot cap de les dues versions cinematogràfiques; al cap i a la fi, la novel·la és tan esmunyedissa, tan difícil d’abastar com el propi planeta.
“Solaris” és –segons es miri– una novel·la-experiència que, sota la coartada propícia d’adscriure’s a un gènere de tendències clarament fugisseres, ens acorrala progressivament fins a enfrontar-nos a l’interrogant de l’existència humana; és a dir, al nostre propi misteri.
Editorial: Impedimenta
ISBN: 978-84-15130-09-3
Pàgines: 292
Preu: 20,95€
Stanisław Lem va néixer a Lvov, Polònia el 1921. Es va matricular a la Facultat de Medicina on estudià fins que els alemanys ocuparen la ciutat. Els següents cinc anys visqué amb documents falsos, com a membre de la resistència, treballant de mecànic i soldador, i sabotejant cotxes alemanys. Al 1946 el repatriaren a Cracovia on fixà la seva residencia. “El hospital de la transfiguración” es considera la seva primera novela, escrita al 1948 però publicada al 1955 pero problemas amb la censura comunista. Al 1951 publicà “Los astronautas”, que va llençar la seva carrera literaria. Les noveles que seguiren, la majoria pertanyents al gènere de la ciencia ficció, el van convertir en un mestre indiscutible de la moderna literatura polaca: “La investigación” (1959, Impedimenta, 2011), “Edén” (1959), “Memorias encontradas en una bañera” (1961), “Relatos del piloto Pirx” (1968), “Congreso de futurología” (1971). La seva obra mestra fou “Solaris”, escrita al 1961. Lem fou també autor d’una variada obra filosòfica i metaliteraria. Destaquen en aquest àmbit “Summa Technologiae” (1964), l’anomenada «Biblioteca del Segle XXI», conformada per “Vacío perfecto” (1971), “Magnitud imaginaria” (1973), “Golem XIV” (1981) i “Provocación” (1982). Lem fou membre honorari de la SFWA (Associació Americana d’Escriptors de Ciencia- Ficció), de la que va ser expulsat al 1976 després de declarar que la ciència-ficció estadounidense era de baixa qualitat. Va morir el 27 de març de 2006 a Cracovia als 84 anys.
Envía una resposta